Raffaello Sanzio, o Rafael d’Urbino, o simplement Rafael(Urbino, actual Itàlia, 6 d'abril de 1483 – Roma, 6 d'abril de 1520)[1], fou un pintor i arquitecte italià de l'alt renaixement. És cèlebre per la perfecció i gràcia de les seves pintures i dibuixos. Juntament amb Miquel Àngel i Leonardo da Vinci forma la tradicional trinitat de grans mestres del període.
Va morir el dia en què feia els trenta-set anys, i va nàixer i va morir en Divendres Sant[3]. Malgrat la seva mort prematura va ser immensament productiu, creant una inusual gran col·lecció de pintures. Encara es conserva una gran part de la seva obra, sobretot als Museus Vaticans. Aquests alberguen les Estances de Rafael, que foren el treball central i alhora més gran de la seva carrera, i restaren sense acabar a causa de la seva mort.
Després dels seus anys de joventut a Roma, gran part de la seua obra, tot i haver estat dissenyada per ell va ser executada pel seu taller, amb una considerable pèrdua de qualitat. Va exercir una gran influència en la seua època, tot i que fora de Roma la seua obra va ser coneguda sobretot a través de la producció que en van fer els tallers de gravat que col·laboraven amb ell. Després de la seua mort, la influència del seu principal rival, Miquel Àngel, va ser més intensa fins els segles XVIII i XIX, quan les qualitats més serenes i harmonioses de Rafael van ser considerades de nou com un model superior.
La seua carrera es divideix de manera natural en tres fases i tres estils, descrits inicialment per Giorgio Vasari: els seus primers anys a Úmbria; el període posterior de quatre anys a Florència (1504-1508), on va absorbir les tradicions artístiques de la ciutat; i finalment el seu darrer i triomfal període de dotze anys a Roma, treballant per als papes i llur cort.
