quan s’està bé...
I ja ha passat un altre cap de setmana, bo, molt bo. Dissabte moto amb la Dolors. Hem donat una volta molt maca, no de kilòmetres, però si de paisatges, olors i sensacions. Primer a Ceret, visita del museu local, envoltat d’obres de Picasso, Chagal, Sutin, Manolo i molts mes, seguit d’un llarg descans en una terrassa plena de sol i ombra gaudint d’una cerveseta i molta calma. Desprès a Colliure, un lloc sempre maco, on hi havia una mena de festa de la fanfara, i bastant ambient, i finalment sopar a Cadaquès i veure des d’un reco abandonat com s’il•luminava el poble a base de petards i mini focs d’artificials al final del partit del Madrid. Al final varem anar dormir tardíssim, lo que era mes aviat contraproduent per el dia següent on varem participar el la marxa dels dolmens que arrancava a les 9. Tres hores de caminar, amb una primera mig hora on pensava que em moriria, tot de pujada. Però tot sigui dit, el paisatge era esplèndid, la companya immillorable. Això si, a la tarda ja nomes tenia ulls i pensaments per una cosa, un llit i una mig diada ben merescuda. Que bé que s’està quan s’està bé! I ja tornem a ser dilluns, i les cametes fan figa, i la rentadora esta en marxa, i d’aquí res, cap a Girona. Avui, ara, començaré a fer un hipopòtam, gros i espero que xulo... Va, ja som dilluns! Wernher, fica’t les piles, que sinó això pot ser terrible! 
I ja ha passat un altre cap de setmana, bo, molt bo. Dissabte moto amb la Dolors. Hem donat una volta molt maca, no de kilòmetres, però si de paisatges, olors i sensacions. Primer a Ceret, visita del museu local, envoltat d’obres de Picasso, Chagal, Sutin, Manolo i molts mes, seguit d’un llarg descans en una terrassa plena de sol i ombra gaudint d’una cerveseta i molta calma. Desprès a Colliure, un lloc sempre maco, on hi havia una mena de festa de la fanfara, i bastant ambient, i finalment sopar a Cadaquès i veure des d’un reco abandonat com s’il•luminava el poble a base de petards i mini focs d’artificials al final del partit del Madrid. Al final varem anar dormir tardíssim, lo que era mes aviat contraproduent per el dia següent on varem participar el la marxa dels dolmens que arrancava a les 9. Tres hores de caminar, amb una primera mig hora on pensava que em moriria, tot de pujada. Però tot sigui dit, el paisatge era esplèndid, la companya immillorable. Això si, a la tarda ja nomes tenia ulls i pensaments per una cosa, un llit i una mig diada ben merescuda. Que bé que s’està quan s’està bé! I ja tornem a ser dilluns, i les cametes fan figa, i la rentadora esta en marxa, i d’aquí res, cap a Girona. Avui, ara, començaré a fer un hipopòtam, gros i espero que xulo... Va, ja som dilluns! Wernher, fica’t les piles, que sinó això pot ser terrible! 
