martes, 19 de agosto de 2008

groc


El crist groc de Gaugain, per la pintura. Avui ho farem una mica científic, o no gaire filosòfic per equilibrar una mica les coses, i cito. “El color és la sensació causada per la llum quan aquesta interactua amb l'ull, el cervell i la nostra experiència. La percepció del color es veu altament influïda pels colors adjacents en l'escena visual. El terme color també s'empra per destacar la propietat dels objectes que generen aquestes sensacions. El groc és aquell color que té una longitud d'ona compresa entre els 565 nm i els 590 nm, o bé una mescla de llum roja i verda, que aparenta ser el mateix color. El groc és el complement del blau, i com a tal, els pigments grocs absorbeixen la llum blava” i penso… quines coses!
Moltes coses estan pintades de groc, perquè es veu de lluny. De fet la gent que es volen deixar veure o notar, o simplement se senten bé amb elles mateixes es vesteixen sovint de groc. El dia que estàs mes aviat trist o apagat, els colors solen ser mes foscos. El groc te un no se que d’alegre, jovial, inclús es excitant i ric, poderos i majestuós. Els emperadors xinesos portaven vestit groc, i nomes els el podien dur. Era un signe de poder absolut. Normalment feien servir fil d’or, como no, per confeccionar aquella roba. Podria escriure pagines sobre el metall preciós groc, però serà per un altre dia. De fet trobem el groc en molts escuts i banderes també i no hem sorprendria que fos per la mateixa raó. En el tour de França el mallot groc es el del líder. En la cronoteràpia s’utilitza per animar un pacient, ja que és el color del sol, de la llum i l'alegria. D’hinduisme l'associa a l'activitat intel•lectual. Per contra, i perquè soc de aquests que sempre hem d’equilibrar les balances, en el meu país es diu, “rire jaune”, per parlar de falsedat. Curiosament, ara diem de la premsa de baixa qualitat, premsa groga, i en molts països el groc es símbol d’avarícia. També s’utilitza molt per avisar o cridar l’atenció a la gent. El semàfor es posa en grog, targeta groga de futbol, bandera groga a la platje. I no nomes nosaltres. Molts animals fan servir el groc com un advertiment de que millor no els toquem. Solen ser verinosos. En el teatre el color groc porta mala sort. Moliere hi va morir amb un vestit grog.... Personalment m’agrada el grog, però no m’inspira. Espero malgrat tot que us hagi agradat la lectura i que heu après alguna cosa interessant... Voldria accabar amb una frase de Paulo Coelho que aquesta si m’inspira. “Cuando quieres realmente una cosa, todo el Universo conspira para ayudarte a conseguirla.” La primera vegada que la vaig sentir s’em va escapar un somriure. Ara, al cap de 2 anys, per fi l’entenc, i m’encanta.

lunes, 18 de agosto de 2008

blau



L’època blava de Picasso, “Aquesta època es diu blava pel predomini dels tons blaus en les obres que va realitzar durant aquests anys. En totes es reflexa la misèria humana representada moltes vegades amb figures lleugerament allargades que denoten tristesa.”

Una curiositat i una reflexió de les meves... Quan es crema una espelma, lo primer que es veu es el grog i el taronja, vermell. De fet, no es fins que te la mires cremant una mica mes bé, de mes a prop que t’han adones que a la base el foc te un color blau. I hem vaig pensar, i perquè passa això, ja que es la mateixa combustió? Així que vaig anar a Internet, gran invent i vaig descobrir que el grog venia de la combustió de les impureses, i que en realitat el blau era l’autèntic color de una flama. us hi heu fixat mai que algunes flames d’espelma donen calor i llum, amplien el teu mon conegut, et donen alegria per brillar amb harmonia. D’altres cremen sense calor, no donen res, no treuen res, son flames, si, però no t’acaben de deixar res per dins. D’altres brillen tant fort que s’acaben consumin abans d’hora. Se sap que la llum que brilla amb el doble d’intensitat sol viure la meitat del temps. No hem puc resistir a fer un paral•lel amb nosaltres mateixos. Som el que som, bàsicament de manera genètica, i desprès tot es qüestió d’influencies, d’educació, el mon que ens envolta, els amics que tenim i les converses que compartim, les lectures que fem i un llarg etcètera... La flama blava es el nostre jo, aquella cosa que portem a dins al igual que la flama groga, que es el nostre jo mes superficial i mes artificial que ens ajuda a encaixar en el mon que ens envolta. Una cosa sense un altre no es podria concebre, es la mateixa flama, la mateixa essència, la mateixa anima. A vegades costa recordar-se de que al darrera dels colors vius de la flama hi ha aquella part blava, per que el mon que tenim tendeix mes a la superficialitat que a la profunditat. Costa passar aquella frontera de grogs, veure mes allà, veure la flama blava. De fet a vegades se sembla un acte de heroïcitat arribar en aquest punt. Però es tant necessari per fer que la flama cremi en harmonia.

verd



La ratlla verda, o madame Matisse. “La ratlla és una obra que ha estat considerada com una mena de manifest o proclamada del fauvisme. Es tracta d’un retrat que Matisse va fer de la seva dona, en el qual es resumeixen les característiques principals del moviment pictòric esmentat: recerca d’una estructura harmònica en la composició, caràcter no imitatiu de les formes, independència del color respecte de la forma i ús de colors exaltants i violents.”

Verd, color d’esperança, color de primavera, de muntanyes boscoses, verd de mar de fons, de mars llunyans. Es un color que m’atreu, refrescant, natural, tranquil•litzador, pot arribar a ser com un imant quan es fica dins d’una mirada. Varieja de blau i de grog, amb tantes varietats, tantes possibilitats. Tots en fixem en la varietat de marrons, grocs i vermells de la tardor, però us heu fixat mai en la varietat de verds, del mes lilos al mes grogós de la primavera. Aquests verds et donen alegria, vida, ganes de fer coses, t’obren la porta a l’estiu. Saps que per endavant et queda molt de temps per gaudir dels verds de tots colors i totes les tonalitats. El verd, com l’herba de la pintura de Egon Schiele, aquella que fa dies que tinc penjada al blog de la parella que s‘abraça. M’encanta aquesta pintura, dona no se quin benestar, una emoció, com un record d’una cosa viscuda, com una promesa de lo que queda per viure. Soc una persona sensible i contradictòria, que hi farem. Una persona humana que encara es busca a si mateixa a traves de la mirada dels altres mes que ens els llibres de mil veritats. Mirant aquesta parella, hem ve al cap que segurament pots escriure tot una biblioteca sobre tècniques de pintura, colors i varieges de colors, una abraçada, un peto, un sentiment, l’estima i el dolor, però no deixaran de ser paraules buides si no les has experimentat mai. He tingut la sort de variejar colors sobre una paleta i descobrir que un color no es mai nomes un sinó molts a la vegada. Conec les tècniques de pintura, algunes si mes no. Se lo que es una abraçada plena, al igual que se lo que es un peto únic i intens, apassionat. No sabria explicar que son exactament, però si que els reconeixeria sense cap mena de dubte. M’he estat endinsant dins del mon dels sentiments, he experimentat amb ells dins de la meva ignorància, i a vegades han pogut mes que jo. Per moments m’hi he perdut i per moments m’hi he tornat a trobar. Per moments eren extrems, tant que et feien perdre el mon de vista, de dolor o de plaer, per moments eren apàtics, estranys, com massa calmats i hem feien entrar el dubtes. Els sentiments no son racionals, que es segurament lo que en fa la seva grandesa. El pensament no es racional quan es deixa guiar per els sentiments. Tot i així moltes vegades prenem decisions en relació amb els sentiments i emocions del moment, i de ben segur que ens equivoquem. Amb el temps he aprés una mica de això últim, a calmar la impetuositat, encara que tot sigui dit, costa, i a deixar fluir les coses. També costa un mon per moments. Però he observat que cada cop tinc mes pels blancs, i segur que entre els hi deuen haver arrels de saviesa. He tingut la sort, encara que per moments no m’ho havia semblat, la gran sort de coneixia l’estima, l’estima compartida, la de debò, la que sembla que no pot ser, la que sobre passa de lluny la de les novel•les barates, la que se sembla mes a un miracle, un miratge, un somni que a una realitat. Una persona que m’estimo molt hem va dir que si tret dels moments d’adaptació i havien mes problemes, mes valia deixar corre i passar a un altre cosa. La idea es seductora, però no sempre valida. Quantes vegades tens la sort de trobar-te una persona amb qui pots arribar a una estima plena i sobre tot completament compartida. Molt poques vegades, de ben segur. Es un combinat de tants factors, interns, externs, coses superficials i existencials. A les hores, quan passa això, no s’hi val el “usar i tirar” , sinó treballar, dialogar, sobrepassar les dificultats. L’experiència m’ha canviat per sempre. Vaig tindre la gran sort de coneixia el dolor, perquè hem va fer veure lo que tenia a dins. Havia decidit durant molts anys de viure la vida com un zombi, ben protegit darrera els meus escuts. Era confortable, silenciós, sense sobresalts, casi sense implicació directe, semblava fins i tot bo. Una indigesta rutina, ja sense olors i dolors, sense emocions, sense amor, sense res mes que una falsa bandera de com se suposava que tenien que ser les coses. Ara hi penso i m’entra mareig nomes de pensar en com va poder passar. La veritat es que encara no ho entenc. No era vida, no era res en definitiva. Vaig tindre la gran sort que una catàstrofe va moure els ciments de aquella no-vida. Vaig deixar els marrons de la tardo que s’encaminaven cap de l’hivern siberià, per descobrir els verds de la primavera. Per fi m’emocionava mirant un cel blau, una flor, una persona. Per fi, tornava a pertanyia a la especia humana. Tot te un preu, un risc i un valor afegit, tot te un per que i un com. A vegades tot va descontrolat encara, però practicant s’han aprèn. Desprès del bany inicial d’emocions, masses, ara estic aprenent a identificar-les, a cultivar-les, a fer-les creixa com plantes boniques, com un bon jardiner.

Que es pot fer amb unes sabates? Treure les i anar descals. Que es pot fer amb el color verd? pintar la primavera i esperar l’estiu....

Colors

domingo, 17 de agosto de 2008

tonteries meves, o pujant l'escala de casa


El dia es va fen el gos.... lo que no sabia que volia dir fins que algú hem va explicar que això era com deixar que les coses anessin fluint o el dia s’anés acabant dins de la mandreta. Sempre li dic que soc un giri despistat quan no se una cosa, amb lo qual penso en un altre persona que hem diria que son excuses de mal pagador. Cada dia s’han aprèn alguna, gent! Pujant per les escales per vindre cap a l’ordinador hem vaig quedar parat un moment davant del les pintures que hi ha penjats per allà. Alguns meus, alguns d’altres. N’hi ha un dels meus que m’agrada molt, es gran i d’un format molt allargat, vertical. Son dues cadires que es miren de cara, encara que una de les dues es despista una mica de l’altre i entre elles hi ha una tauleta de bar 1900, amb peu de ferro forjat i un mabre blanc a sobre. M’han recordo quan el vaig començar a pintar. Es tractava sobre tot de ficar aquesta tres objectes dins de aquest espai tant reduït en l’amplada. L’única solució era una perspectiva des de dalt. Així que vaig provar varies solucions, primer sobre un tros de paper, desprès sobre la tela, perdo, una placa d’una mena d’aglomerat . Finalment ho vaig encaixar al meu gust. I ho vaig començar a pintar. Però de seguida hem vaig adonar que això no anava bé. Estava fent cadires al cap vespre, i quedaven, no se, tristes, i no ho volia. Els colors de fons eren blaus, lilàs, verds foscos, en definitiva molt freds. Devores vaig agafar els tubes de roses, ocres, grocs, blancs, i no se que mes tenia per allà, hi vaig començar a tapar aquell fons tant trist, això si deixant transparències. En aquella època ja sabia que una pintura normalment quedava millor si aplicaves clar sobre fosc, i no al reves. De la foscor surt la llum. Ara se que de la tristor surt l’alegria. De molts dubtes, algunes certeses i de coneixia molta gent, un coneixement únic sobre un mateix i el mon que ens envolta. Per acabar una frase que vaig llegir fa cosa de dos dies en un blog argenti una cosa que hem va agradar molt i que es...

EL ARTE es el acto de modificar aquello que es material o inmaterial, haciendo uso de la materia, la imagen, el sonido, la expresión corporal, etc., o, simplemente, incitando la imaginación de los demàs.

sábado, 16 de agosto de 2008

curiositats inutils


França, després d'un conflicte amb la Catalunya nord, per insurrecció, va envian molta gent d'allà a la seva antiga colònia del Quebec. Aquests nouvinguts es van quedar sorpresos del fred que feia i sempre que veien algú els ho deien literalment: "fa fred". Els francesos del Quebec creien que els estaven saludant. Va ser així com durant molt temps al Quebec la gent es saludava dient "fa fred".
A l'antiga Anglaterra la gent no podia tenir sexe sense el vist-i-plau del rei (a no ser que es tractés d'un membre de la família reial); quan la gent volia "tenir un fill" havien de sol•licitar-ho al monarca, el qual entregava una placa que havien de col•locar a la porta mentre tenien relacions. En aquesta placa hi posava "fornication under consent of the king" o sigui "fuck". Aquest és l'origen de la famosa paraula.

Brussel•les...


Feia dies que no hi anava. De fet no tants. M’entres estava en un autobús que hem portava al centre de la cuitat per veure la catifa de flors que hi ha a la Gran Place, vaig arribar a la conclusió que en els últims 5 mesos hi havia estat tres cops, però va estar bé ser-hi de nou, menjar la sopa de la mama, remenar el seu ordinador, un trasto, però que segons ella i per lo que el fa servir, es la conya, passejar-me per la cuitat, inclòs tindre fred en ple mes d’agost, tot i que tothom t’està dient que tens sort d’estar aquí amb bon temps (a vegades hem pregunto que deu ser el mal temps!). Nomes hem queda la meva mare allà. Per cert, al mes de gener s’han va tres mesos al Kenya, i no sabia com anunciar-me això. Fa gracia la situació, si tu mires fredament. Que faci el viatge, que serà segurament mes un viatge interior que de kilòmetres. Tots el tenim que fer algun dia aquest viatge, i no importa si tenim 20, 60 o 90 anys. La qüestió es fer-lo.
I ja torno a estar per casa, cansadet però sense ganes de dormir, mirant una tonelada de pps que m’han entrat en aquests tres últims dies. Avui... que toca? Pues, situar-me de nou suposo! Molt bon dia a tots els que hem visiten el blog.

martes, 12 de agosto de 2008

Saulos de Tarso, inventor


L’home, Yeshua ben Iosef, el primer seguidor, Shi’mon, els elegits, Andres, germà de Shi’mon (tots dos acaben crucificats, el primer a Roma, el segon a Patros), Santiago el de Zebedeo (executat), Juan, Germà d’Andres (executat), Felipe (executat en la ciutat turca de Hierápolis), Bartolomé, fill de Tolomé (mort en un atracament!!!), Didimo, o Tomas (mort de mort natural a Madras, India), Matthai o Mateo (descansa en Salerno, Itàlia), Ya’kob, germa carnal de Yeshua ben Iosef (executat), Trionius, dit Judas Tadeom (descansa en el vatica), Simon el Zelote (executat en Caistor, Anglaterra), finalment, el no elegit, però segurament el mes important, Saulos de Tarso, dit Pablo, fundador de l’església Paulina, el bressol de l’església catòlica. Sense el segurament ni ens recordaríem dels noms dels altres, ni el nostre mon seria lo que es ara. No existiria el cristianisme, ni el mon musulmà, res seria igual. Pocs homes poden canviar les coses de manera tant profunda. No deixa de sorprendre com això pot arribar a passar. Saulos de Tarso, un personatge curiós, enfrontat des de bon principi amb els “elegits”, pedregat mes d’una vegada, segurament epilèptic, i ves per un, un dels mes grans inventors de aquest mon de ben segur.

lunes, 11 de agosto de 2008

Amb les mans al cap

Recepte de cuina


Dedico aquesta entrada a la noia que m’ha permès penetrar dins del seu santuari mes sagrat, el seu temple mes inexpugnable... la seva cuina, per preparar-li un platet ben bé del meu país, i que hem ha sortit de por! Fins i tot hi ha la recepta penjada en algun blog hores d’ara, es dir! Quan les coses es fan amb el cor i sense por, sempre surten bé. Que simple, aquesta recepta, sense por i amb el cor, i com costa aplicar-la a vegades. Les pors, com pot ser que et governin de aquesta manera per moments? Por a volar, por a sentir, por a donar-se completament, a compartir lo mes profund. La bona noticia o lectura de aquestes pors es que un esta viu, que es capaç de sentir, de somiar, i que lo que passa a de ser important, dins de la relativitat de d’importància es clar, perquè de cop et faci reaccionar de aquesta manera. Queda superar la por... qüestió de temps i de cor. Einstein deia, no pensis en el futur, arriba de seguida. Pues es una mica lo que intentaré.... Bon dia a tots els que m’estan llegint.

domingo, 10 de agosto de 2008

Bandera Falsa


http://video.google.es/videoplay?docid=-6062293044777614604

viernes, 8 de agosto de 2008

L'Emporda Sopa de Cabra...


Si n’hi ha una que sempre l’escoltaré amb una gran alegria serà ben bé aquesta del Empordà de Sopa de Cabra. Es on visc, i es com hem sento, una mica tocat de la tramuntana, entre Blanes i cadaques....



Nascut entre Blanes i Cadaqués
molt tocat per la tramuntana
d'una sola cosa pots estar segur
quan més vell més tocat de l'ala.

Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.

Varen passar ampolles i anys
i en Siset encara aguantava,
dormint la mona a la vora del Ter
però ell mai no si tirava.

Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat

somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.

I quan veig la llum de l'alba
se'm treuen les ganes de marxar
potser que avui no em suïcidi
potser ho deixi fins demà.

jueves, 7 de agosto de 2008

Viure com un nen


Una espiral de pebre en una tassa de cafè, veure com un angles es pot entusiasmar per una orquídia catalana, “prohibit orinar aquí”, un cartell ficat en un lavabo (te la seva gracia), una excursió totalment imprevista a Colliure, o una visita no programada de les meves filles, la Rosa trobant lo que havia perdut... Lo maco de la meva vida es que tot i que esta mínimament programada, la visc moltes vegades com un nen, deixant me portar per les petites i les grans sorpreses que m’esperen a cada reco, i això fa que tot plegat sigui tant interessant, simple i complicat a la vegada. Crec que s’han diu viure la vida de això, o serà aquest extrany concepte de sobre la marxa?

martes, 5 de agosto de 2008

Camí de somni



La lluna ens obri al mar
el camí de la nit
anònima
fet de pinzellades de llum d'or
que es dibuixen a l'aigua.
La melodia marinera del silenci
acompanyat pel ritme de les tranquil·les ones
ens convida a dansar un ritual mil·lenari
que ens durà per la drecera oferida
a l'esfera de somni
que es perfila il·luminada al cel.

Allà acaronarem les estrelles.

sábado, 2 de agosto de 2008

Defenses baixades


Perquè dimonis serà que hi ha hores que no passen i hores que no veus a passar? Estic mig adormit, mig atontat totalment grogui, amb el blog obert, incapaç de trobar la son, incapaç de fer res mes que deixar me portar per la musica de la Norah, recordant coses que ja no son, riures afogats, llàgrimes eixugades, olors confuses, lectures oblidades, comoditats i incomoditats, moment de felicitat i harmonia, d’incomprensió i disgust. Penso en la gent que entren i surten de la meva vida, las que s’hi queden, físicament o no i hem sento honrat moltes vegades de la confiança que han tingut en mi, de les coses que m’han volgut ensenyar i compartir amb mi. Tot va ser un intercanvi, consentit, una cosa natural, com ha de ser. Totes aquelles persones m’han donat alguna cosa, i totes elles porten una cosa meva a dins. A vegades es ben poca cosa, un pensament, un somriure, un mal moment que serveix per creixa, un bon moment, simplement per assaborir. Algunes persones et dones moltísim, tant que la teva vida es veu modificada, millorada. Dedico amb un carinyo especial aquesta entrada a la persona que hem va dir “No te precipites – no te anticipes” , perquè les coses bones sempre perduren en el record i les seves ensenyances serveixen per millorar el present.