La ratlla verda, o madame Matisse. “La ratlla és una obra que ha estat considerada com una mena de manifest o proclamada del fauvisme. Es tracta d’un retrat que Matisse va fer de la seva dona, en el qual es resumeixen les característiques principals del moviment pictòric esmentat: recerca d’una estructura harmònica en la composició, caràcter no imitatiu de les formes, independència del color respecte de la forma i ús de colors exaltants i violents.”
Verd, color d’esperança, color de primavera, de muntanyes boscoses, verd de mar de fons, de mars llunyans. Es un color que m’atreu, refrescant, natural, tranquil•litzador, pot arribar a ser com un imant quan es fica dins d’una mirada. Varieja de blau i de grog, amb tantes varietats, tantes possibilitats. Tots en fixem en la varietat de marrons, grocs i vermells de la tardor, però us heu fixat mai en la varietat de verds, del mes lilos al mes grogós de la primavera. Aquests verds et donen alegria, vida, ganes de fer coses, t’obren la porta a l’estiu. Saps que per endavant et queda molt de temps per gaudir dels verds de tots colors i totes les tonalitats. El verd, com l’herba de la pintura de Egon Schiele, aquella que fa dies que tinc penjada al blog de la parella que s‘abraça. M’encanta aquesta pintura, dona no se quin benestar, una emoció, com un record d’una cosa viscuda, com una promesa de lo que queda per viure. Soc una persona sensible i contradictòria, que hi farem. Una persona humana que encara es busca a si mateixa a traves de la mirada dels altres mes que ens els llibres de mil veritats. Mirant aquesta parella, hem ve al cap que segurament pots escriure tot una biblioteca sobre tècniques de pintura, colors i varieges de colors, una abraçada, un peto, un sentiment, l’estima i el dolor, però no deixaran de ser paraules buides si no les has experimentat mai. He tingut la sort de variejar colors sobre una paleta i descobrir que un color no es mai nomes un sinó molts a la vegada. Conec les tècniques de pintura, algunes si mes no. Se lo que es una abraçada plena, al igual que se lo que es un peto únic i intens, apassionat. No sabria explicar que son exactament, però si que els reconeixeria sense cap mena de dubte. M’he estat endinsant dins del mon dels sentiments, he experimentat amb ells dins de la meva ignorància, i a vegades han pogut mes que jo. Per moments m’hi he perdut i per moments m’hi he tornat a trobar. Per moments eren extrems, tant que et feien perdre el mon de vista, de dolor o de plaer, per moments eren apàtics, estranys, com massa calmats i hem feien entrar el dubtes. Els sentiments no son racionals, que es segurament lo que en fa la seva grandesa. El pensament no es racional quan es deixa guiar per els sentiments. Tot i així moltes vegades prenem decisions en relació amb els sentiments i emocions del moment, i de ben segur que ens equivoquem. Amb el temps he aprés una mica de això últim, a calmar la impetuositat, encara que tot sigui dit, costa, i a deixar fluir les coses. També costa un mon per moments. Però he observat que cada cop tinc mes pels blancs, i segur que entre els hi deuen haver arrels de saviesa. He tingut la sort, encara que per moments no m’ho havia semblat, la gran sort de coneixia l’estima, l’estima compartida, la de debò, la que sembla que no pot ser, la que sobre passa de lluny la de les novel•les barates, la que se sembla mes a un miracle, un miratge, un somni que a una realitat. Una persona que m’estimo molt hem va dir que si tret dels moments d’adaptació i havien mes problemes, mes valia deixar corre i passar a un altre cosa. La idea es seductora, però no sempre valida. Quantes vegades tens la sort de trobar-te una persona amb qui pots arribar a una estima plena i sobre tot completament compartida. Molt poques vegades, de ben segur. Es un combinat de tants factors, interns, externs, coses superficials i existencials. A les hores, quan passa això, no s’hi val el “usar i tirar” , sinó treballar, dialogar, sobrepassar les dificultats. L’experiència m’ha canviat per sempre. Vaig tindre la gran sort de coneixia el dolor, perquè hem va fer veure lo que tenia a dins. Havia decidit durant molts anys de viure la vida com un zombi, ben protegit darrera els meus escuts. Era confortable, silenciós, sense sobresalts, casi sense implicació directe, semblava fins i tot bo. Una indigesta rutina, ja sense olors i dolors, sense emocions, sense amor, sense res mes que una falsa bandera de com se suposava que tenien que ser les coses. Ara hi penso i m’entra mareig nomes de pensar en com va poder passar. La veritat es que encara no ho entenc. No era vida, no era res en definitiva. Vaig tindre la gran sort que una catàstrofe va moure els ciments de aquella no-vida. Vaig deixar els marrons de la tardo que s’encaminaven cap de l’hivern siberià, per descobrir els verds de la primavera. Per fi m’emocionava mirant un cel blau, una flor, una persona. Per fi, tornava a pertanyia a la especia humana. Tot te un preu, un risc i un valor afegit, tot te un per que i un com. A vegades tot va descontrolat encara, però practicant s’han aprèn. Desprès del bany inicial d’emocions, masses, ara estic aprenent a identificar-les, a cultivar-les, a fer-les creixa com plantes boniques, com un bon jardiner.
Que es pot fer amb unes sabates? Treure les i anar descals. Que es pot fer amb el color verd? pintar la primavera i esperar l’estiu....
