Finalment, una trobada ben curiosa, amb la meva amiga “Irlandesa”... Em pensava que hauria tornada mes canviada desprès d’un any fora amb un mon de vivències fora. Finalment no es així, i pot ser millor. Aquelles experiències sempre deixen marca, però no sempre es visible a primera vista, i de fet, la gent no canvien pas tant fàcilment tampoc.
Estic al sofà, (mala posició per l’esquena), amb de rerefons patito feo que la Elyse esta mirant per el Disney channel, i tinc la Rosa navegant una mica per Internet desprès d’haver passat 3 hores fent unes redaccions per la setmana que ve. Primers moments de relax del dia. Aquesta tarda varem anar a Roses a veure si podíem fer el seguro per la moto, i o sorpresa, no va ser possible, per un fet una mica intrigant. Resulta que una persona que no soc jo esta utilitzant el meu numero de DNI per contractar el seu seguro de moto. Bé, suposo que es un error de l’asseguradora, però no deixa de sorprendrem i em recorda un temps on un altre personatge em va buidar el comte bancari fent se passar per mi. Tot sigui dit, es deia com jo, i havia nascut el mateix dia que jo. Eren altres temps, l’informàtica tot just començava, Internet era d’us militar. Suposo que la setmana que ve el tema se solucionarà.
Desprès de això em vaig ficar a la cuina, preparant coses per dema, amb la Elyse fent me companya tot fent deures. I ara estic tranquil i es temps de reflexionar una mica sobre lo que va passar dimecres, la famosa vista al jutjat numero 3 de figueres, per tractar de les mogudes “Rosa”...
Dimecres mati la Rosa no va anar a d’institut. Li tocava declarar, o si mes no aquella possibilitat existia, explicar perquè va marxar de casa de la seva mare, com va viure els últims 4 mesos, i com pensava encarar el seu futur mes immediat. Però finalment no va ser necessari ja que abans d’arribar en aquest punt, la seva mare va finalment acceptar la mateixa proposta que havia en un primer moment acaptades i mes tard rebutjades, tot plegat en una jugada que com a mínim no va ser honesta, francament bruta de fet. 2 mesos i 3000 euros mes tard, finalment s’accepta lo que ja no es podia evitar, ni negar.
La Rosa ja no viu a casa seva, i això implica molts canvis a tots nivells, un dels quals es l’econòmic. D’un dia per l’altre s’han acabat les pensions alimentaries es a dir, el seu medi de vida en coberta. Queda un petit pago molt simbòlic, i el compromís per part meva de cobrir la totalitat de les despeses de les dues filles, però ja sense tindre que passar mes per la desastrosa gestió de la mare, sinó pagant i comprant directament jo. Amb això s’han aconseguit dues coses. Primera, que les necessitats bàsiques de la canalla estiguin realment cobertes, i segona, que fent t’ho així, jo també m’estalvio un mon de diners, que es podran tornar a invertir directe o indirectament de nou en la canalla. El quan a la seva mare, tot i que no em treu la son, em pregunto que fera d’ara en davant. Un dia de aquests tindré segurament els seus extractes de banc, ja que això va ser demanat per el jutge el dia abans de la vista, i entendré millor on han anat a parar tots aquests diners que he estat pagant en pensió alimentaria per les meves filles i que evidentment no han servit a aquest fi. Per mi es una necessitat tindre resposta a aquella pregunta. Durant la vista que finalment era un judici vaig sentir en varies ocasions aquella senyora insinuar que no complia amb les meves obligacions, deixant entreveure que era lo mes semblant a un lladre. Però mes allà de això, se que les meves filles van patir moltes mancances, a tots nivells, dons també econòmiques, m’entres qui tenia que procurar en primer lloc per el seu benestar mirava per un altre banda. Sempre va cobrar el dia que tocava lo acordat, sempre al·legant que la vida era cara, i que amb lo que rebia, no n’hi havia prou. Vull saber, vull resposta, perquè si un altre dia, em tornen a fer algun comentari com els que vaig sentir a la vista, o en altres ocasions, pugí ja fer callar aquella veu que no suporto mes, de manera contundent i estan totalment segur de lo que estic dient.
Prou per avui, però seguirà, ja que la setmana va ser especialment rica en petites i grans vivències.... Bona nit, jo tinc son!
MADRID. (EUROPA PRESS) Intereconomía ha presentado una denuncia ante un juzgado de instrucción de Madrid en la que se acusa de un posible delito de amenazas al grupo 'Muerte a Intereconomía', creado en Facebook, y se pide que se revele la identidad que están detrás de esta página.
Avui ....reunió amb la lletrada, m’imagino per ficar-nos al dia per la vista de dimecres amb la jutgessa. Suposo que ho tenim tot bastant bé, bastant complert, bastant a punt. Tinc ganes de que arribi dimecres , passar aquell primer obstacle. Hi vaig fort mentalment, i anem forts amb els fets. La veritat es que no em poc imaginar que pot fallar, tot i que estic segur que no tot sortirà bé tampoc. Avui .... ja toca anar al súper, comprar 4 coses i sobre tot fer un bon dinar per la Rosa. 3 dies de sopa a casa la mama s’han de compensar amb algun platet ben gustos, fi i bo.
Avui .... toca començar una seria de 5 pintures amb temàtica de Girona ciutat. Tres de grossos i dos de petits. Ja som el 18 de gener i tinc 13 pintures a punt per la Expo, però m’han falten com a mínim 7 mes.
Avui ... i ja ha començat una nova setmana, de aquelles importants per mi, i espero que bona per tots els que de tant en quan us perdeu per aquí.
El alcalde ha confirmado también que Montilla se interesó por los próximos pasos a seguir para que Sant Feliu cuente próximamente con un centro que, según su opinión, convertirá a esta localidad de la Costa Brava en punto clave de un eje cultural gerundense del que también forma parte el Museo Dalí de Figueres.
Josep Anglada i Rius, también José Anglada Rius (Vic, Barcelona, 1959), es un político ultraderechista español, fundador y presidente del partido político Plataforma per Catalunya. Desde mayo de 2003 es concejal del ayuntamiento de Vic.En 2008 fue condenado a una multa y seis días de localización permanente por agredir a un joven en una discoteca.
Per saber mes visiteu el seu blog... com a minim no es podra dir que no se sabia de que anava la cosa: http://josepanglada.blogspot.com/
Estava llegint els diaris aquest mati, mig adormit sobre un cafè 100% recalentat, i estava llegint articles sobre la proposta que pensa tirar en davant l’ajuntament de Vic, respecte a l’empadronament o no de sense papers. I em va recordar que fa uns anys de això, jo era un sense papers a Vic.
La veritat es que tot plegat es un problema complexa, i segurament no tinc la capacitat intel·lectual per dir com s’han de fer les coses, ni les ganes de caure en el populisme i cridar “tots fora”.
Diumenge passat estava al mercat del trasto del meu poble, i em recordo que vaig fer la reflexió a veu alta de pensar que això se semblava ja a Babilònia. Una varieja de llengües, colors i olors impressionant. Desprès resulta que estic vivint en el poble amb mes immigració de Catalunya. A part de la immigració “normal” que tenen tots els pobles, mes o menys, també tenim aquí una forta immigració francesa, alamana, anglesa, i qui sap que mes. De fet, en el mercat aquell hi havia un rus venent articles de Rússia. I clar, també tenim 3 restaurants xinesos i un de japonès. Bàsicament, si es veritat que tenim molta immigració, no es que sigui un problema grandiós tampoc, perquè molta de aquella immigració genera riquesa. No passa lo mateix a Salt per exemple. De fet, el problema de l’emigració no es casi bé mai un problema de color, sinó de diner, tret per els mes primaris de nosaltres.
Sempre he pensat que la varieja feia la riquesa, però es evident també que això comporta molts problemes. Alguns de aquests nou vingut no tenen papers, no tenen dret a treballar, i si ho fan, ho fan moltes vegades en males condicions i clar esta sense pagar impostos a la col·lectivitat. No obstant si que tenen drets basics, i aquest dret el fan servir de tort i de dret a ajudes socials, mediques i escolars. Dit d’un altre manera, al igual que jo quan estava a Vic, el primer any d’estar per Catalunya, no donen cap benefici directe a la comunitat, nomes despeses, i pot ser també problemes.
Fa uns tres anys de això, un amic meu va ser robat. Li van entrar a la seva oficina, una immobiliària i per cert, era angles, i li van robar la caixa forta, on guardava els diners de varies transaccions en marxa. El robo va ser perpetrat per uns búlgars, que quan els van atrapar van ser conduits a la frontera (la de la Jonquera). Seria fals pensar que el monopoli de la inseguretat el tenen els magrebins, però al igual que passa en les televisions americanes, el culpable sempre serà “a black man”. No es així, i els actes delictius no tenen color, ni nacionalitat. Millet, es el lladre mes gran del país ara mateix i per lo que jo se es català, però si que es cert, que hi ha molta petita delinqüència últimament. No obstant, a mi em van robar tres cops, i tots tres van ser robatoris fets per gent del país. No hi ha feina, i s’ha de menjar.
Si penso en la meva experiència personal, visc a Catalunya, i m’estimo aquesta terra, però moltes de les meves experiències personals no tenen massa que veure amb catalans. Dels 7 milions de persones que viuen a Catalunya, nomes 1,5 son catalans de tercera generació, així que tampoc no es estrany que estigui ficat amb els 5,5 milions restants. Dons, jo era fa 20 anys immigrant il·legal a Vic, i les cues d’estrangeria no tenien secret per mi. 10 anys mes tard em vaig treure la nacionalitat perquè em sentia plenament integrat aquí. No obstant, avui encara de tant en quan em trobo algú que em recorda que no soc d’aquí, perquè parlo amb un accent “raro”, però que hi farem, si no soc llicenciat en català a la Pompeu fabre. No hi dono pas importància, perquè es que no en te tampoc. I fa 8 anys vaig adoptar una criatura de Madagascar. Espero que ella, de la mateixa manera que jo es podran seguir sentin a casa a Catalunya en un futur. Seria una pena perdre lo que fa de aquest país una meravella, fora dels seus paisatges i la seva bona cuina. Catalunya es un país obert hi ho ha de seguir sent. Si que es cert que no podem seguir estan tant oberts com abans, però lo de Vic obra la porta a una Catalunya molt poc desitjable en realitat.
En un tiempo en que la soledad "tiene muy mala prensa", Francesc Torralba defiende los beneficios de estar con uno mismo en un su último libro. En El arte de saber estar solo, el doctor en filosofía y teología, habla de la soledad buscada, de la que ya habló Unamuno, la que nos "sirve para ordenar las ideas, y el corazón, para proyectar, y crear".
