Les Guerres Púniques són les tres guerres que van fer els romans amb els cartaginesos. No es podien evitar ja que el domini del mediterrani esta entre dues ciutats, i tard o d’hora tenia que vindre una confrontació entre ells per saber qui dels dos s’emportaria el pastis.
Història
La política expansiva dels cartaginesos cap a l'Occident fou dirigida per la família dels bàrquides: Amílcar Barca, Asdrúbal i, sobretot, Anníbal. Però aleshores, la nova potència que s'havia creat a l'Occident, Roma, els barrà el pas.
La Primera guerra púnica (262 aC - 241 aC)
Començà amb la intervenció de Roma a Sicília, quan s'alià amb els mamertins, que lluitaven contra els cartaginesos a Messina.
La guerra passà al mar, originàriament dominat pels Romans, fins que l'èxit de la flota nova comandada pel cònsol Duili àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa a Tunis (256 aC).
Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La pau (241 aC) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'illa esdevingué la primera província romana. Poc després (238 aC), Roma aprofità la revolta dels mercenaris a Cartago per tal de dominar també Sardenya i Còrsega.
La Segona guerra púnica (219 aC - 202 aC)
Partí de les bases que els cartaginesos havien establert al Sud de la Península Ibèrica, especialment Cartago Nova (Cartagena), per compensar les pèrdues a Sicília.
Anníbal projectà l'atac directe a Roma, en una expedició per terra.
El primer episodi fou la presa de Sagunt, aliada dels romans, que es defensà aferrissadament. Un cop dominada, Anníbal, amb un gran exèrcit, travessà els Pirineus i els Alps seguint una ruta molt discutida en els detalls. De fet, els romans l'esperaven a Arle. Penetrà a Itàlia, on aconseguí grans victòries (batalles de Trèbia i Trasimè), però no s'atreví a assetjar Roma i no se li uniren els pobles itàlics dominats pels romans.
Es dirigí cap al Sud de la península, on tingué una altra gran victòria (Cannas), i s'establí a Càpua.
Mentrestant, els romans contraatacaren desembarcant a Empúries (218 aC), des d'on dominaren la costa catalana i després la del Sud de l'Ebre fins a Andalusia, i així tallaren el camí de terra entre Cartago i Anníbal.
Liquidat el domini cartaginès a Hispània (206 aC), Publi Corneli Escipió Africà dirigí la guerra al territori de Cartago (204 aC), que Anníbal va anar a defensar, però fou vençut (batalla de Zama, 202 aC).
Roma dominava la Mediterrània occidental i Cartago ja no fou més una potència militar.
La Tercera guerra púnica (149 aC - 146 aC)
Fou empresa pels romans, que temien una resurrecció del poder de Cartago.
Aprofitant la malvolença del rei númida Masinissa I contra els cartaginesos, Roma inicià una guerra d'extermini, que acabà amb la presa de Cartago, després d'una resistència desesperada de l'exèrcit que comandava Escipió Emilià.
La ciutat fou arrasada i no ressorgí fins un segle i mig després, ja com a ciutat romana, en temps de Juli Cèsar.
