Espàrtac

No es pot no parlar d’alguns personatges i fets íntimament lligats a la república. Un d’ells sens dubte es Espàrtac, i la revolta dels esclaus que va amenaçar tot el sistema roma des de la base, però primer expliquem que era ser esclau en temps de la república romana.

Alguns filòsofs de l'antiguitat creien que l'esclavitud era natural i necessària; Aristòtil va declarar que tots els bàrbars eren esclaus des del seu naixement. D'acord amb la llei romana "els esclaus no tenien cap representant a l'Estat, no tenien cap nom, no tenien cap títol, ni cap registre; no tenien dret al matrimoni, ni cap protecció contra l'adulteri; podien ser comprats i venuts o regalats com a propietats personals; podien ser torturats, fins i tot, fins a la mort si així ho creia convenient el seu amo".

Els esclaus de les ciutats gregues i romanes, oposadament als dedicats a l'agricultura, tenien algun tipus d'oportunitat de manumissió. A Roma eren considerats una classe social (hi ha autors que els consideren els inicis del proletariat) i l'única propietat que els era permesa era el do de la reproducció. Els esclaus tenien poques esperances de tenir una vida millor i eren posseïts i intercanviats, com a bens, pels homes lliures. Tenien un preu com a "instruments humans", però la seva vida no en tenia i els seus patrons podien matar-los amb total impunitat. Tot i això, hi havia una classe d'homes i dones alliberades, anomenat liberti, en tots els períodes de la societat romana. Aquests homes i dones alliberats eren famosos per a donar exemple i esperança a la resta, però tenien alguns drets menys que els homes nascuts lliures. Tot i que esdevinguessin homes rics i poderosos, seguien sent considerats vulgars. Els fills d'aquests homes i dones alliberades eren completament lliures i amb ple dret.


REBEL•LIONS D’ESCLAUS AL SEGLE II-I A.C.


Les primeres rebel•lions d’esclaus es remeten en Sicília, entre els anys 136 i 132 a.C. Aquesta sublevació va fer ressò i es va propagar en altres regions. Aquests ressons i aquestes propagacions van repercutir en el programa de reformes de Tiberi Grac, preocupat mentre veia que la ciutadania mermava i l’exèrcit es tornava inoperant.

La revolta més important va ser la d’Espàrtac (73-71 a.C.). la transcendència de la qual radica no només en el gran nombre d’esclaus sublevats, uns 120.000, sinó en el fet d’haver passat a Itàlia, haver posat en perill la pròpia ciutat de Roma i haver batut eficaçment als exèrcits consulars, fins a ser finalment derrotats per Cras amb la formidable força de deu legions.

Un grup d’uns 70 gladiadors formats a l’escola de Càpua, encapçalats per Espàrtac, es van sublevar i van escapar de l’escola, anant a refugiar-se en les laderes del Vesubi. Després de rebutjar diversos atacs, la rebel•lió va començar a aglutinar d’altres gladiadors, esclaus i pastors.

Quan millor estaven les perspectives pels sublevats, van sorgir divisions entre ells. La causa d’això era provablement l’heterogènia composició ètnica dels esclaus. Els plans d’Espàrtac sembla que eren creuar els Alps i, ja fora d’Itàlia, aconseguir que cada esclau es dirigís al seu país d’origen o a on volgués.
Espàrtac ja tenia encaminada la seva sortida del país, però de cop i volta i inexplicablement, va dirigir-se de nou cap el Sud. Probablement pensava atacar a Roma, encara que ho va arribar a fer, o passar per Sicília, on ja s’havien produït sublevacions d’esclaus, i d’on, potser, esperava rebre més ajut d’entre població.
En front la gravetat d’aquesta situació, el Senat va treure als cònsols el poder militar i el va entregar a Marc Licini Cras, a aquest li van confiar deu legions. Cras va emprendre una operació enèrgica contra els esclaus. Cras va aconseguir tancar als sublevats en una regió meridional per tal de guanyar a l’exèrcit d’Espàrtac. De nou Espàrtac i els esclaus sublevats vencen als exèrcits enviats per lluitar i diluir a Espàrtac. En aquesta situació els Senat va enviar a Pompeu, que regressava d’Hispània, per unir-se a les forces de Cras. A aquestes es van unir les legions que Licini Lúcul portava de Macedònia.
Al març del 71 a.C. es va donar la decisiva batalla entre els esclaus i l’exèrcit romà. Seixanta mil esclaus van morir en el combat, mentre que per part dels soldats només van morir 1.000 homes. Sis mil esclaus van ser fets presoners i crucificats al llarg del camí que anava de Càpua a Roma. Una part dels supervivents va unir-se als pirates i una altra part, uns 5.000 individus, va fer-se camí cap el Nord, on es van trobar amb Pompeu, el qual els va destruir completament. El cos d’Espàrtac no es va trobar mai.

Les conseqüències d’aquesta sublevació van ser molt importants. es va posar de manifest el perill que suposava reunir grans quantitats d’esclaus d’un mateix origen en les grans explotacions que constitueixen la base de l’economia senatorial. Es va evidenciar la incompetència dels alts càrrecs militars senatorials per fer front a un perill tan greu per a la República. I, a més, va suposar un cop molt dur per a l’economia agrària italiana. Es van perdre no menys de 100.000 homes que aportaven mà d’obra; els cultius van ser destruïts i molts propietaris van començar a evitar la compra d’esclaus, preferint els esclaus nascuts de la pròpia terra.

Aquestes sublevacions d’esclaus de finals de la República van tenir un paper molt important en la caiguda de la mateixa i en l’establiment de l’Imperi.