Quan un camina per un camí troba normal el fet de veure que els paisatges son nous, i per descobrir, però no sempre s’han adona que nomes per el fet d’avencar també deixia coses en darrere, altres paisatges. No avançar es estancar-se, com l’agua podrida d’un basal, avencar, es corre el risc de perdre’t per el camí, però sempre et queda l’opció de tornar en darrere. Curiosament fent això, també tornes a deixar coses en darrere. Un saludo a tots els caminadors. La pintura es de Marcel Duchamp , i es dui “dona nua baixant per les escales Nro2 1912.
