La República de Roma o República Romana fou el període de la civilització romana en què la forma de govern era la república. Aquest període va començar amb l'expulsió de l'últim monarca el 510 aC i va acabar amb la subversió, per mitjà de guerres civils, i la instauració de l'Imperi Romà. La data precisa de la fi de la república és subjecta a interpretació; algunes propostes són la designació de Juli Cèsar com a dictador vitalici (44 aC), la batalla d'Actium (2 de setembre de 31 aC) i la data en què el Senat Romà va atorgar a Octavi el títol d'August (16 de gener de 27 aC).
Una característica del canvi va ser que l'administració de la ciutat, i els seus districtes rurals, va quedar regulada en el dret d'apel•lar al poble (ius provocationis) contra qualsevol decisió d'un magistrat concernent a la vida o a l'estatut jurídic (asput). L'administració executiva va quedar dotada d'Imperium o poder omnímode el qual tenia un origen religiós que arrencava del propi déu Júpiter.
Govern republicà
Els cònsols i els dictadors
Els cònsols en nombre de dos van assumir les funcions de l'antic rei, és a dir, de cap executiu. Les seves funcions podien ser exercides per un magistrat únic anomenat "dictador" (en el sentit originari de la paraula llatina dictator, aquell que dirigeix).
Possessió de la terra
L'ús de les terres públiques, sobretot de les pastures comunals, pertanyia exclusivament als patricis. Amb la República, l'exclusió dels plebeus es va mantenir. Els patricis que usaven aquests terrenys de pastures comunals havien de pagar una petita suma (scriptura), percepció que va caure en desús quan el control de les arques públiques va passar als Qüestors (que eren patricis). Les noves conquestes de territoris van seguir aportant noves terres (ager publicus) amb les quals es van seguir fent repartiments entre els ciutadans pobres i els plebeus, si bé la major part continu en mans de l'Estat (d'aquestes terres publiques arrabassades a les ciutats sotmeses, una part eren terres de cultiu destinades al repartiment, i una altra part es dedicaven a pastures comunals).
Dels terrenys subjectes a repartiment, l'Estat efectuava una parcel•lació i procedia al seu lliurament a plebeus i ciutadans pobres. A poc a poc els repartiments van ser menys nombrosos, i de parcel•les més petites. Amb el temps el repartiment de les terres ja no es va fer mitjançant parcel•les en propietat, sinó mitjançant el sistema de l'ocupació, que permetia a l'ocupant al qual s'entregava, i als seus hereus, gaudi de la terra, però mantenia el dret de l'Estat al retracte sense que calgues justificació, i obligava al posseïdor al pagament d'un delme de les collites o del cinquè de l'oli i vi, convertint el domini public, de fet, en un sistema de possessió en precari (precarium).
L'ocupació de les millors i més grans finques va recaure en els privilegiats o rics, i aviat van deixar de pagar amb exactitud i regularitat el delme o el cinquè degut i en canvi van accedir a les pastures comunals mitjançant concessions individuals que si be no van ser molt freqüents, van acabar per afectar a tots els grans terratinents plebeus. El pagament dels impostos es va recarregar sobre les ocupacions mitjanes o petites, sobre les quals també va recaure l'import que l'Estat deixava d'ingressar per la falta de percepció de la scriptura, mentre que aquestes ocupacions no gaudien del dret a les pastures comunals. La disminució i gairebé desaparició d'entregues de noves terres als "pobres", va provocar que les terres ocupades haguessin de servir a una família cada vegada més extensa (en el supòsit normal que no es dividissin en casos d'herències). Els grans propietaris van iniciar el procés d'explotació mitjançant l'ús exclusiu d'esclaus, prescindint de jornalers assalariats, colons i precaris, i els llaços de clientela entre el gran propietari i els petits pagesos van desaparèixer. Algunes guerres i els serveis i impostos que van resultar de les mateixes, van arruïnar als posseïdors de predis mitjans i petits i als mitjans i petits propietaris, que es van veure llançats de les seves terres i possessions, o convertits en assalariats o esclaus d'un nou propietari o ocupant, que generalment era l'antic creditor del propietari o del posseïdor morós. Sovint els petits propietaris o posseïdors, aclaparats pels deutes, es van veure obligats a pagar un arrendament per un termini determinat als seus creditors. Els capitalistes van aprofitar la situació de penúria de la classe posseïdora precarista i dels petits propietaris, i molts d'aquells van adquirir grans propietats (que a vegades van reunir amb les que ja posseïen). Però la majoria dels capitalistes es van convertir en creditors dels petits propietaris o posseïdors, als quals deixaven la possessió de la terra, però tenia a les seves mans la seva persona i els seus béns ja que no podia pagar el deute, i havia de servir al creditor, qui, en cas contrari, s'hagués possessionat de la terra (la Llei Romana havia estat pensada per evitar l'acumulació de deutes i fer que pesessin les càrregues sobre el posseïdor real de la terra, per la qual cosa s'havia rebutjat el sistema d'hipoteca i en cas d'impagament d'un deute la propietat havia de passar immediatament a mans del creditor).
