Desprès de la caiguda de Roma que va significar el final del gran imperi Roma, Roma va anar perdent força al llarg dels anys, i l’única cosa per la qual encara se la tenia que tindre en compte, era perquè en les seves muralles hi havia la seu de l’església cristiana. Desprès del últim emperador, va ser el torn dels gots, els vàndals i altres tribus vingudes del est, una època de decadència absoluta. M’entres tant, seguia l’idea del imperi roma, lluny de Roma a traves del imperi bizantí. “L'Imperi Bizantí[ o Imperi Romà d'Orient són noms convencionals utilitzats per a descriure l'Imperi Romà durant l'edat mitjana, centrat a la seva capital de Constantinoble. Els seus habitants i les nacions veïnes s'hi referien simplement com a Imperi Romà (en grec Βασιλεία Ῥωμαίων, Basileía Rhōmaíōn), Imperi dels Romans o Romania Ῥωμανία, Rhōmanía). Els seus emperadors continuaren la successió ininterrompuda dels emperadors romans, preservant les tradicions legals i culturals grecoromanes. Al món islàmic era conegut principalment com a روم (Rûm "Roma"). Degut al domini lingüístic, cultural i demogràfic del grec medieval,[2] gran part dels seus contemporanis de l'Europa occidental el coneixien com a Imperium Graecorum, o Imperi dels Grecs (vegeu també la secció d'etimologia)”. Durant el regnat de Justinià I (527-565) l'Imperi es va expandir. L'emperador va iniciar un programa de reformes i d'iniciatives militars amb les que va restaurar les fronteres de l'antic Imperi Romà. Així, mentre a la frontera oriental va detenir els projectes expansionistes de l'emperador persa Cosroes I, va emprendre una sèrie de guerres de conquesta a la part occidental:
• Entre 533 i 534 un exèrcit sota comandament del general Belisari va conquerir el regne dels vàndals, a l'antiga província romana d'Àfrica. El territori, una vegada pacificat, va ser governat per un funcionari denominat magister militum.
• Entre 535 i 536, Belisari va arrabassar als ostrogots Sicília i el sud d'Itàlia, arribant fins a Roma. Després d'una breu recuperació militar dels ostrogots (541-551), un nou exèrcit bizantí, comandat aquesta vegada per Narsès, finalment va annexionar tota Itàlia a l'Imperi, establint la capital dels territoris conquerits a Ravenna.
• El 552 els bizantins van intervenir en disputes internes de la Hispània visigoda i van annexionar-se extensos territoris del sud de la Península Ibèrica. La presència bizantina a Hispània es perllongà fins a l'any 620.
L'època de Justinià no solament destaca pels seus èxits militars sinó que sota el seu regnat Bizanci va viure una època d'esplendor cultural, malgrat la clausura de l'Acadèmia d'Atenes. Cal destacar, entre moltes d'altres, les figures dels poetes Nonos de Panòpolis i Pau Silenciari, l'historiador Procopi i el filòsof Joan Filopó. Entre 528 i 533, una comissió nomenada per l'emperador va codificar el dret romà en l'anomenat Corpus Iuris Civilis, fent possible així la transmissió a la posteritat d'un dels llegats del món antic més importants. Al mateix temps es portaran a terme grans obres arquitectòniques com l'església de Santa Sofia, construïda pels científics Antemi de Tralles i Isidor de Milet.
És motiu de debat el fet que el gran programa militar i cultural de Justinià, que certament dugué al límit les capacitats de l'estat i de la hisenda imperial, van precipitar l'imperi cap a una crisi que s'iniciaria després de la mort de Justinià i arribaria al seu punt culminant a mitjans del segle VII.
