Pour le plaisir des yeux

supèrbia

Una historia maca sortida de la mitologia grega (wikipedia). Aracne, una teixidora de gran anomenada, famosa per la seva habilitat al teler. Un dia va exhibir un tapís tan ben elaborat que tant ella, que era molt orgullosa, com tothom que el veia opinava que la seva destresa superava fins i tot la de la deessa Atena. Aquesta, incrèdula, baixà a la terra a veure el tapís en persona. Primer va adoptar la figura d'una velleta que va recomanar a l'Aracne que no fos tan orgullosa, ja que a Grècia el pecat de supèrbia es considerava gravíssim. La noia va desoir els seus consells, i Atena va recuperar la seva forma veritable. Aleshores les dues van iniciar un concurs a veure qui feia el millor tapís. Després del concurs, però, Atena va clavar la seva llança al tapís d'Aracne i la noia, embogida, es va suïcidar penjant-se d'un arbre. Però l'Atena, adonant-se que s'havia deixat dur per la gelosia, va decidir convertir-la en aranya, de manera que tant ella com els seus descendents podrien teixir i teixir per sempre, però una obra que ningú mai no admiraria.

La persona superba es creu millor que els altres, rebaixen els que l'envolten. Es a dir que en el fons no es tracte d’una qüestió d’orgull, sinó d’un tema de menyspreu, però al tanto, que tampoc es pot confondre la supèrbia amb el un sobresalt de virtut. No m’agraden la gent súbers, m’incomoden perquè son intolerants i tot plegat dona un sentiment que no es gens sa.

Pavel Kiselev

La noia del mirall, del fotògraf búlgar Pavel Kiselev, el meu petit descobriment personal del dia…

l'ira

Dues nits consecutives en tensió han passat els veïns del barri de les 200 Vivendes de Roquetes de Mar (Almeria) després que la mort d'un senegalès per un assumpte de drogues acabés en una brutal baralla amb una família gitana. Els compatriotes del mort van decidir fer justícia pel seu compte i van cremar ahir a la matinada la casa del presumpte agressor, que encara és buscat, i van impedir l'actuació dels bombers. Ahir a la nit, els disturbis es van reprendre, fet que va obligar a intervenir la Guàrdia Civil i la policia local. Tot i les crides a la calma, molts subsaharians demanen venjança. (periodico de catalunya).

Això son casos que surten a diari en els nostre diaris, si no aquí, en altres parts del mon. L’ira, la ràbia, l’enuig, son sentiments realment molt primitius, molt naturals, una reacció de contrarietat i agressivitat per una amenaça real o imaginària. Ens tensem, s’accelera el cor, la tensió puja, i reaccionem ràpidament. Es tot química del cervell, una cosa ben primitiva gracies a la qual hem pogut sobreviure com a especia durant tots aquests mil•lennis. Ara nomes tenim una sensació de negativitat en relació amb aquest sentiment, sinònim de pèrdua de control. En el mon del islam diuen que el fort no es el que vens amb la seva força, sinó el que controla la seva forca m’entres te un atac de ira. Qui sap? L’historia ens a ensenyat tot lo contrari. Però lo que es ben cert es que hauríem de ser mes estoics en relació amb el mon que ens envolta. Pot ser veuríem mes cares somrients al nostre voltant.

Peresa

“Oh, Peresa, tingues pietat de la nostra llarga misèria! Oh, Peresa, mare de les arts i de les nobles virtuts, sigues el bàlsam de les angoixes humanes.” Paul Lafargue: El dret a la peresa


La peresa, mandra o galvana és la falta de desig, esma o coratge per a fer quelcom, com ara, ecruire sobre aquest tema. Bon diumenge a tots…

El peto mes difícil segurament es el que fas a algú per qui sents alguna cosa, saben que es l’últim que li faràs.

Enveja

L'enveja és una emoció desagradable que experimenta una persona que desitja alguna cosa, sigui material o no, que posseeix una altra. Parteix de la no acceptació del propi estat al món i de l'ànsia de tenir. És un grau més de la gelosia.
A vegades algú hem diu que te enveja sana. He arribat a la conclusió que això es una contradicció molt evident. Totes les persones, tu i jo inclosos passem en algun moment del dia o de la nostra vida per això, una sensació aclaparadora, espontània i irrefrenable, en una mena de competició amb “l'altre” en què sempre es perd. Col•loquem l’objecte de l’enveja en una posició de superioritat, abundància o, i benestar i això ens provoca impotència, frustració, desànim i un sentiment d’inferioritat. De volta, aquest mal estar crea una incomoditat que ràpidament passa a la ràbia i una dependència incomoda dolorosa i plena de disgustos i pot arribar fàcilment a derivar en una patologia. Que m’expliquen que es això de l’enveja sana... I qui no ha sentit a parlar de Cain l’agricultor i Abel el ramader, fills nascuts d’Adam i Eva desprès de l’expulsió del jardí del edèn. Tots dos un dia van fer una ofrena a deu, l’un portava fruits, l’altre animals, i deu va preferir l’ofrena de Abel i per pura enveja Cain el va acabar matant. L'historia no accaba aqui i a vegades hem pregunto si no som tots fills de Cain. Deu el va exiliar a terres no fèrtils i el va marcar perquè ningú no el mates i així prolongar la seva agonia. No va marxar sol, sinó amb una de les seves germanes amb qui va tindre un fill i fundar un assentament. Segons la tradició jueva, durant el seu exili Caín va conèixer la primera esposa del seu pare Adam, la primera dona creada per Jahvè i anomenada Lilit, qui li ensenyà l'art de la màgia i mantingueren relacions. Molts anys després, Caín fou assassinat per un descendent seu anomenat Tubal-Caín que, mentre estava caçant, el va confondre amb un animal i li va disparar una fletxa. Trist final....

avarícia

Posidó, déu del mar, va regalar un brau blanc al rei Minos perquè el sacrifiquès en el seu honor, però en comptes d’això, Minos va sacrificar un altre i va amagar la bèstia blanca en el seu palau. Com a càstig per la seva avarícia, Posidó va fer que Pasífae,l’ esposa del rei, s’enamorés de l’animal i donés a llum un monstre amb cap de brau i cos humà, el Minotaure. Llavors Minos, ple de vergonya, va encomanar al seu convidat Dèdal la construcció d’un laberint per tancar Asterió, el monstre, que, per si fos poc, sols s’alimentava de carn humana i es tornava més àvid i ferotge a mida que anava creixent........
El terme avarícia té sempre connotacions negatives .Es l'ànsia de posseir més que es té, especialment en tot allò relacionat amb els diners o les coses materials. Es relaciona l’ avarícia amb paraules com cobdícia, guany o ànsia. El budisme diu que l'avarícia surt del lligam erroni entre riquesa i felicitat i per això propugna eliminar el vincle amb el món material, fals i font de patiment. L’avarícia, tot un mon en si, vaja, el nostre. Mes, sempre mes, volem i volem lo que no ens fera mai feliç, perquè fa temps que hem confós lo que som amb lo que tenim. Lo important no es tindre sinó ser. I lo moral es que n’hi hagi per tothom, no com passa ara que uns tenen tot i la majoria no te ni un plat per ficar a taula.

la luxúria

Quan Cronos va tallar els genitals a Urà, gotes de sang caigueren al mar i de les ones fecundades en nasqué afrodita la deessa de l'amor, la bellesa i el matrimoni. Però no vull parlar de ella, sinó d’ells, anomenats així per l’església, set pecats capitals ja que en els pròxims dies les meves entrades aniran de això, començant per el primer, la luxúria, que no es mes que un desig sexual desordenat i incontrolable on es fa servir el sexe únicament com una forma de plaer. Mirant amb calma el mon on vivim, penso que moltes coses que ens envolten van lligades a la idea de luxúria, i lo mes curiós es que sempre va ser així. El sexe sempre ha segut un del motors basics de d’humanitat. Hi ha molts mites sobre el sexe, inclús podria dir que entre moltes famílies, encara ara, és un tema tabú. Em sembla sorprenent, però es veu que la marca invisible de la religió encara es molt forta. Espero poder educar els meus fills, no per caure en la luxúria, però com a mínim que puguin gaudir de les seves relacions sexuals amb satisfacció, seguritat i llibertat, que en puguin parlar tranquil•lament si un dia els hi ve de gust fer-ho. El sexe no es un pecat, es una cosa natural, inclòs bona. Tot i així, sexe sense sentiment, per mi personalment, no m’atreu. Massa fred. Com deia no se qui, l'amor és un poema de pells, on el sexe és l'accent d'un senzill llenguatge.

Que no sigui dit....

Volia fer una entrada sobre el cap de creus, perquè es un lloc que m’agrada, i on vaig passar la tarda d'avui amb la canalla, escombrat per el vent, amb aquelles roques tant especials i la seva vegetació baixa, el mar, avui una mica mes nerviós que altres dies, sempre present, si no a la vista, a l’oïda, quan per casualitat vaig llegir això que ve ara, i he pensat compartir aquest trossot de coneixement amb tu, estimada lectora.

“Investigadors de la Universitat de Lausana (Suïssa) han descobert que una activitat neuronal més gran en les mosques les porta a consumir més ràpid la seva energia vital, cosa que fa que visquin menys.
Segons els especialistes Tadeusz Kawecki i Joep Burger, professors al Departament d'Ecologia i Evolució de la universitat, existeix una correlació entre una capacitat més gran d'aprenentatge i memorització i el temps que viu la mosca del vinagre, ha informat aquesta institució acadèmica mitjançant un comunicat.
Per arribar a aquest resultat, els científics van formar dos grups de mosques provinents de la regió de Basilea, al nord de Suïssa. El primer grup va ser mantingut en el seu estat natural, mentre que en el segon es va estimular al màxim el cervell dels insectes, a qui es va ensenyar a associar una olor de menjar amb un gust, agradable o no.
"No es tracta de produir una capacitat desconeguda en les mosques, sinó de millorar-ne una que ja existeix naturalment", ha aclarit Kawecki.
10 dies menys de vida
Les conclusions del resultat indiquen que les mosques que es van mantenir en el seu estat natural van viure entre el 10 i 15% més que les que van aprendre i van memoritzar, és a dir 54 dies en lloc de 45.
La investigació també ha determinat que es necessiten entre 30 i 40 generacions de mosques per produir insectes que aprenguin millor i memoritzin més temps.
"Tenint en compte que el cervell consumeix entre el 20 i el 25% de l'energia dels éssers vius, es pot comprendre que els animals dotats d'un cervell menys desenvolupat puguin viure més temps", han explicat els professors.”

L'entrada cap de creus ja sera per un altre dia... prou energia tinc gastada avui, i la vida es curta!

Herman de Coninck 1944 - 1997 (poeta belga)

ELS TEUS JERSEIS...
Els teus jerseis i els teus xals blancs i vermells
i les teues calces i les teues bragues
(fetes amb amor, segons la publicitat)
i els teus sostenidors (hi ha poesia en aquests teixits
sobretot quan els portes)
tot escampat en aquest poema
com en la teua cambra.

passeu, passeu, lector, poseu-vos bé,
compte, no entropesseu amb la sintaxi ni amb les sabates,
seieu

(mentre ens besem per un instant
en aquesta frase entre parèntesis, així
el lector no ens podrà veure) ¿què us sembla?
Aquesta és una finestra oberta a la realitat.
Tot el que hi veieu existeix,
¿no és tot com en un poema?

L'embarcadero

mediterrani?

Ulls blaus, mes aviat rosset, alt, amb cara de turista despistat, bastant nòrdic finalment, o com deia algú, ja no amb cap quadrat, però si arrel quadrada. No obstant, hem sento del mediterrani en la meva manera de fer, respiro mediterrani amb tota la varietat de fragàncies possibles, veig mediterrani amb els seus cels blaus, i les seves tempestes de mig agost, prenent una cervesa a la vora d’un mar en calma, o ben abrigat de la tramuntana. No podré cantar mai la cançó de Serrat que deia “Quizá porque mi niñez sigue jugando en tu playa y escondido tras las cañas duerme mi primer amor, llevo tu luz y tu olor por donde quiera que vaya”, però que mes dona, hem sento tant profundament d’aquí, tant mediterrani, si... tot i que ha vegades parlant del meu país hem refereixo al meu país d’origen, però son males costums que costa deixar en darrere...

Fragolini

Fragolini, simplement alcohol, maduixes del bosc, sucre… tot plegat ben glaçat, i res mes. Una meravella per tots els sentits, començant per el seu color, un vermell intens, que recorda els llavis pintat d’una noia molt provocativa, desprès l’olor, encara no se ni com definir-lo, el gust, sorprenent, totalment diferent de lo que et penses trobar amb l’olor, un gust fantàstic, fort i suau a la vegada, terra de contrastos, el record, inoblidable, i l’orella que nomes et fa sentir coses guapes si no tens la precaució de prendre’n nomes un, com a molt dos. Però que mes dona en definitiva. Les coses guapes sonen bé i et fan sentir bé i et poden portar a coses molt bones. Tinc ganes de tornar a provar aquella beguda tan especial, tocant els núvols amb la punta dels dits...