El bello pájaro descifrando lo desconocido a una pareja de enamoradosviernes, 31 de octubre de 2008
DEL CEL, EL NÚVOL...del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.
de les aigües, el riu. de la mar, l’escuma.
dels carrers, la pluja.
de l’amor, el gest,
el núvol, el silenci,
la pluja, el riu.
de l’amor, la paraula i la mar,
el cel, l’aigua. de l’amor, l’espai
obert que a dintre s’arbra
i ens fa paraula.
Anna MONTERO, Com si tornés d'enlloc, Cafè Central, Barcelona, 1999.
jueves, 30 de octubre de 2008
crecer es duro
Aquest mati al obrir el correu, m’han he trobat un de una amiga amb qui estic en contacte esporàdicament, però tot sigui dit, cada un dels seus correus es per mi una lectura interessant a un nivell o a un altre, perquè ella també es una persona interessant a molts nivells. L’últim cop que la vaig escriure va ser fa un mes, mes o menys i li comentava coses que m’havien passat, de bones i no tant bones. Com a tots nosaltres que arribem a una certa edat, i hem passat per experiències doloroses i alegres i viscut una mica la vida, o fases de la vida, com ara la mort d’un esser pròxim, un divorci, fracassos, vivències i descobriments que ens han portat a dubtes i pors crec que arribem a un punt de reflexió i ens podem permetre de fer-nos la pregunta en que ens equivoquem, on esta el fallo, o realment les coses van així perquè es com han d’anar i tot plegat forma part d’un creixement personal que ens ha de portar a una cosa mes interessant, mes madura? Segurament que si... I llegeixo el correu de l’amiga i no hem puc resistir de ficar un bocí del que m’escriu aquí...“Lo de crecer es duro. Comentaba hace días con un amigo que lo que realmente da vértigo es la responsabilidad de sabernos dueños de nuestras propias decisiones. El que cree en Dios o en el destino, tiene la vida más cómoda, al fin y al cabo, poco se tiene que hacer si todo está designado. Pero quiénes no creen que haya cuerdas invisibles que mueven su vida, tienen que afrontar sus aciertos y sus errores; y mi querido amigo....¡cómo pesa esa mochila!.
Es mejor ir cambiando Wernher, si nos paramos, nos estancamos, y cómo el agua, nos pudrimos.
No conozco a mucha gente que sea capaz de tomarse el tiempo para cada cosa. Al igual que tú, cuando estoy metida en una de esas vorágines en las que a veces me veo envuelta, envidio a la gente que parece disfrutar con la vida que llevan, vidas bastante planas, sin altibajos; pero no creo que yo fuera feliz así; y sinceramente, creo que tú tampoco.”
La veritat, es que per moments trobo a faltar aquella vida plana, sense muntanyes russes, bàsicament ben ordenada, i jo també pensava que estava feliç, aquella vida que m’havia donat el matrimoni, i aquella sana rutina. El cap bastant adormit, pensant-me que lo que hi havia era lo correcte i que fora de això, mes valia no buscar res mes. Que això era bo, i per no trencar un cert equilibri, no remoure res, anar fent tranquil•lament.
Ara se que aquells temps difícilment tornaran, perquè bàsicament ja no hem conformaria amb una vida així, com a mínim no avui. M’he tornat massa recelós del meu espai, de la meva “llibertat”. Massa "cul inquiet" també, massa obert al mon.
A un moment donat hem feia por estar sol, crec que ara hem fa por estar massa acompanyat. Com canviant les coses! Lo maco de la vida serà això també, que es canviant i enriquidora, tot i que el com deia l’amiga “Lo de crecer es duro” també te tota la rao del mon quan diu “si nos paramos, nos estancamos, y cómo el agua, nos pudrimos”.
Així que en definitiva, visca la vida! Imperfecte, tumultuosa, complicada per moments, però única, interessant, intensament enriquidora, variada en ritmes, vivències, coneixements, situacions i emocions. Visca la vida que decidim nosaltres, perquè es ben nostre, i si ens equivoquem, que hi farem. Hem d’assumir que no som perfectes ni de bon tros, i que un dels privilegis que tenim en aquest mon es el dret a l’equivocació.
Molt bon dia a tots i totes.....
Madrid
No, el diable no viu a Madrid, i mes aviat per lo poc que en he vist m’agradaria tornar-hi aviat. Avingudes obertes amb molta vegetació per tot a reu, molts parcs també, edificis rics, casi imperialistes, museus i mes coses d’interès com ha de ser una capital que es respecte. Però lo que segurament mes m’ha agradat es l’ambient. De la gent de Madrid se’ls hi duen gats (de nit), i la veritat es que hi havia molt ambient per tots els carrers per on vaig passar i a totes hores. Res a veure amb lo que passa per aqui. I un altre cosa que hem va agradar molt, va ser que durant tot el cap de setmana vaig parlar català, i m’hi vaig sentir molt còmoda fent t’ho. Definitivament el diable no viu a Madrid.
miércoles, 29 de octubre de 2008
Amero.... o la fi d'un mon
http://video.google.com/videoplay?docid=1954933468700958565&hl=es
Per si de cas....
Per si de cas....
11 M
“Tanta gente que se va a trabajar, y de repente, como estamos aquí ahora, algo hace plas y se acaba todo”
La estación de Atocha, ubicada en el sur de Madrid, fue la primera estación de ferrocarril de la capital española. La inauguró la reina Isabel II en 1851.
Marzo de 2004 le abrió otra página en la historia. Pero una de dolor y luto. Madrid, 11 de marzo de 2004, 7.37 horas. Una bomba explota en un cercanías en la estación de Atocha. Apenas un minuto después se producen otras dos explosiones en el mismo tren. El caos y el desconcierto invaden los andenes y escaleras mecánicas de la terminal. Son las 7.38 cuando explotan otras dos bombas en un convoy en la estación de El Pozo y otra en Santa Eugenia. A las 7.39, cuatro explosiones más destrozan otro tren a 500 metros de Atocha. En apenas tres minutos, 10 bombas reescriben la Historia: Madrid acaba de sufrir el mayor atentado terrorista perpetrado jamás en España. 191 muertos y más de 1.500 heridos hacen imposible olvidarlo.
"Creía escuchar quejas, pero sólo veía muertos"
Roger Salas, español
"Vivo sobre la Travesía Tellez, a unos escasos 50 metros de donde explotó el tren que entraba en Puerta de Atocha. Ya pasaron once horas y todavía no logro reponerme.
"Eran las 7.45 y estaba durmiendo con mi compañero cuando escuché la primera explosión. Pensé que era un choque de trenes, pero inmediatamente sonó una segunda carga. Entonces le dije a mi compañero que eso era un atentado.
"Como español y como buen periodista, bajé sin dudarlo junto con mi compañero. Entonces nos encontramos con las primeras unidades de emergencia, que nos pidieron que colaboráramos acercándoles agua y mantas, que los vecinos estaban tirando desde los balcones.
"Había un olor extraño en el ambiente, una especie de viento y olor sulfuroso. Teníamos miedo, pero aun así nos acercamos hasta unos 10 metros del tren.
"A lo largo de la formación se observaban cuatro boquetes. La gente corría shockeada. Vimos miembros de cuerpos humanos esparcidos por todo el lugar.
"Uno de los que caminaban sin sentido era un joven discapacitado con una mochila colgada de su espalda y un teléfono celular en la mano que lo único que preguntaba era dónde estaba Atocha.
"No puedo olvidar que tenía la sensación de escuchar a personas quejándose, aunque todo lo que veía eran muertos."
“Seguían sonando los celulares de las víctimas"
R. Alvarez Beltrán, periodista argentino
"Como cada mañana, hoy me dirigía a la radio donde trabajo en Madrid desde hace un año. Al salir a la calle (Paseo del Prado) la fotografía cotidiana que se presentaba ante mis ojos era de sangre y dolor. Vivo a escasos cien metros de Atocha.
"En mi carrera de periodista me había tocado cubrir los dos atentados terroristas ocurridos en Buenos Aires contra la embajada de Israel y la AMIA. A pesar del dolor que me produjo aquello, puedo decir que ésta ha sido la ocasión en la que el dolor ajeno me ha desgarrado el alma.
"De pronto, sin siquiera imaginarlo me encontré con gente ensangrentada tirada sobre la acera, con rostros desencajados, en un momento cuando los ciudadanos van a trabajar. Era terrible escuchar cómo los teléfonos móviles de las personas ya sin vida seguían sonando; tal vez era la llamada de algún familiar que sabía o imaginaba que esa persona había tomado aquel tren para llegar a su trabajo.
"Cien metros más arriba de la estación Atocha se encuentra el Parque del Retiro, algo así como Palermo. Hoy ese aire olía a humo, a carne quemada. Ya no se oía el trinar de los pájaros que pueblan sus arboledas; el pulular de las sirenas de policías y de ambulancias se apoderó de él.
"De pronto, la ciudad que anoche se presentaba fuerte, vigorosa e iluminada, hoy, a pesar de la luminosidad del día, se muestra opaca, casi gris. En dos oportunidades lo he visto de lejos, pero hoy, me ha tocado a mí."
Monument en memòria de les víctimes, estació d’Atocha
La estación de Atocha, ubicada en el sur de Madrid, fue la primera estación de ferrocarril de la capital española. La inauguró la reina Isabel II en 1851.
Marzo de 2004 le abrió otra página en la historia. Pero una de dolor y luto. Madrid, 11 de marzo de 2004, 7.37 horas. Una bomba explota en un cercanías en la estación de Atocha. Apenas un minuto después se producen otras dos explosiones en el mismo tren. El caos y el desconcierto invaden los andenes y escaleras mecánicas de la terminal. Son las 7.38 cuando explotan otras dos bombas en un convoy en la estación de El Pozo y otra en Santa Eugenia. A las 7.39, cuatro explosiones más destrozan otro tren a 500 metros de Atocha. En apenas tres minutos, 10 bombas reescriben la Historia: Madrid acaba de sufrir el mayor atentado terrorista perpetrado jamás en España. 191 muertos y más de 1.500 heridos hacen imposible olvidarlo.
"Creía escuchar quejas, pero sólo veía muertos"
Roger Salas, español
"Vivo sobre la Travesía Tellez, a unos escasos 50 metros de donde explotó el tren que entraba en Puerta de Atocha. Ya pasaron once horas y todavía no logro reponerme.
"Eran las 7.45 y estaba durmiendo con mi compañero cuando escuché la primera explosión. Pensé que era un choque de trenes, pero inmediatamente sonó una segunda carga. Entonces le dije a mi compañero que eso era un atentado.
"Como español y como buen periodista, bajé sin dudarlo junto con mi compañero. Entonces nos encontramos con las primeras unidades de emergencia, que nos pidieron que colaboráramos acercándoles agua y mantas, que los vecinos estaban tirando desde los balcones.
"Había un olor extraño en el ambiente, una especie de viento y olor sulfuroso. Teníamos miedo, pero aun así nos acercamos hasta unos 10 metros del tren.
"A lo largo de la formación se observaban cuatro boquetes. La gente corría shockeada. Vimos miembros de cuerpos humanos esparcidos por todo el lugar.
"Uno de los que caminaban sin sentido era un joven discapacitado con una mochila colgada de su espalda y un teléfono celular en la mano que lo único que preguntaba era dónde estaba Atocha.
"No puedo olvidar que tenía la sensación de escuchar a personas quejándose, aunque todo lo que veía eran muertos."
“Seguían sonando los celulares de las víctimas"
R. Alvarez Beltrán, periodista argentino
"Como cada mañana, hoy me dirigía a la radio donde trabajo en Madrid desde hace un año. Al salir a la calle (Paseo del Prado) la fotografía cotidiana que se presentaba ante mis ojos era de sangre y dolor. Vivo a escasos cien metros de Atocha.
"En mi carrera de periodista me había tocado cubrir los dos atentados terroristas ocurridos en Buenos Aires contra la embajada de Israel y la AMIA. A pesar del dolor que me produjo aquello, puedo decir que ésta ha sido la ocasión en la que el dolor ajeno me ha desgarrado el alma.
"De pronto, sin siquiera imaginarlo me encontré con gente ensangrentada tirada sobre la acera, con rostros desencajados, en un momento cuando los ciudadanos van a trabajar. Era terrible escuchar cómo los teléfonos móviles de las personas ya sin vida seguían sonando; tal vez era la llamada de algún familiar que sabía o imaginaba que esa persona había tomado aquel tren para llegar a su trabajo.
"Cien metros más arriba de la estación Atocha se encuentra el Parque del Retiro, algo así como Palermo. Hoy ese aire olía a humo, a carne quemada. Ya no se oía el trinar de los pájaros que pueblan sus arboledas; el pulular de las sirenas de policías y de ambulancias se apoderó de él.
"De pronto, la ciudad que anoche se presentaba fuerte, vigorosa e iluminada, hoy, a pesar de la luminosidad del día, se muestra opaca, casi gris. En dos oportunidades lo he visto de lejos, pero hoy, me ha tocado a mí."
Monument en memòria de les víctimes, estació d’Atocha
martes, 28 de octubre de 2008
Bon dia....
Avui i dema res de noves entrades, i aixo que de coses per explicar n'hi han un mon, i fotos per penjar, uuufff.... pero res, nada... m'he quedat per un dia o dos casi tallat del mon virtual, per avaries en el PC. Fins ben aviat en tot cas!
Peto i tots i totes
viernes, 24 de octubre de 2008
La Rosa quan tenia 5, 6 anys
Buscant uns papers, remenant calaixos, vaig topar amb un CD de fotos que hem pensava que havia perdut, fotos del 2001, una mica de tot. Així que fa una hora que estic mirant fotos de aquells temps, i entre les moltes de la Rosa, aquí n’hi ha una que m’encanta, feta al desembre 2001…. Com passa el temps, per deu!!
jueves, 23 de octubre de 2008
Sol de nit...
“Estamos en ello”. Acabo d’escriure una frase molt tonta en un xat, que es “la vida es estar en ello” i desprès m’he adonat de la gran veritat que acabava de dir. Anda, que bo que soc! Perquè la vida es una costant evolució, adaptació, fruit de moltes experiències i situacions. L’altre dia estava a la plaça del sol, del bari de Gracia de Barcelona, i tot seguint la conversa i participant en ella, amb en Jordi, la Marta, en Lluis i la Cristina, tots molt macos, estava pensant una mica en això també. Havia passat el mati a casa fent varies feinetes administratives, desprès vaig anar a Girona, saludar la Iolanda, en la botiga verde, seguit d’una volta a l’estany de Banyoles amb la Sílvia, i tornar a Girona aquest cop a escultura. Tres tipus de converses molt diferents, tres decorats totalment oposats. Finalment Barcelona, recollir la Cristina i anar a saludar, o mes ben dit, presentar-me en Jordi. De cop hem trobo en una llibreria especialitzada en aeronàutica, visitant un simulador de vol, i veien un planetari entre altres coses. Un lloc molt especial i únic realment. I això hem porta a la plaça del sol on s’havia fet de nit fa hores, menjant patates braves, ales de pollastre, unes olives i una cervesa. Un lloc peculiar també, la plaça del sol, un microcosmos totalment urbà. En fi, en poques hores un mon de coses diferents, i lo maco “d’estar en ello” es que reculls un mon d’experiències i et sent còmoda en cada una d’elles. Tot es estar obert a les coses en definitiva, i el mon ràpidament es converteix en un gran llibre en blanc en el qual tu ets el teu propi protagonista i pots escriure la teva pròpia historia sense oblidar mai que aquella historia no existiria sense la gent que d’una manera o d’un altre t’envolten. Amen... dios!..., quin rotllo que us acabo parir...
miércoles, 22 de octubre de 2008
Va de vibradors....
El Ayuntamiento de Roses organiza un taller de construcción de vibradores
Roses. (EFE).- El área de Juventud del Ayuntamiento de Roses ha organizado un "taller de vibradores" hechos con materiales reciclados que se ofrecerá el próximo enero a jóvenes mayores de 18 años con el objetivo de ofrecer información sobre sexualidad a los interesados.
El concejal de Educación, Carles Ferrer, ha explicado que la voluntad del consistorio al organizar dicho taller es que, "partiendo de un tema de 'broma', poder abordar problemáticas mucho más graves, como por ejemplo son los embarazos no deseados entre las jóvenes".
Ferrer ha considerado que se trata de una buena idea cuyo objetivo es hacer que la juventud pueda hablar con sus familias de temas relacionados con la sexualidad que todavía, en algunos casos, pueden considerarse tabú.
El taller, de carácter gratuito, será impartido por la profesora Orit Kruglanski entre los días 23 y 30 de enero.
Desde el Ayuntamiento de Roses se ha precisado que el curso se ofrecerá sólo en el supuesto de que se llegue a un mínimo de inscripciones, fijado entre 10 y 15 personas, pero que por el momento se han apuntado únicamente 5.
El taller de construcción de vibradores con material reciclado está incluido en el programa de cursos para este año que organiza el CAR, el espacio para jóvenes de la localidad, que se gestiona desde el área de Juventud del consistorio de Roses.
Otras ofertas del CAR para jóvenes son cursos de guitarra, de "dj", un taller de webs y blogs, otro de magia y un curso de "introducción al mundo de la cerveza", entre otros.
lavanguadia.es
Picasso
El nom real de naixement del pintor espanyol Pablo Picasso (Màlaga, 25 d'octubre de 1881 - Mougins, França, 8 d'abril de 1973) és: Pablo Diego José Francisco de Paula Juan Nepomuceno María de los Remedios Cipriano de la Santísima Trinidad Martyr Patricio Clito Ruiz y Picasso. Pot ser millor Picasso a seques, no?
Picasso explicava que tanta fam va patir en la seva joventut que va haver de cremar obres seves per escalfar-se. Per sort, desprès la cosa va anar millorant.
Cremar, no se però un dia vaig estar a St. Juan dels Horts, on Picasso va viure i treballar un temps, i allà corre el rumor que va tirar molts dibuixos a les escombraries. Llàstima que cap pagès de la zona va entendre que representaven aquests garbuixos.
Fins fa bastant poc no m’agradava massa la feina de Picasso, tot i que no hem deixava indiferent tampoc. Havia vist el documental, el miracle Picasso, i m’havia quedat en admiració davant de la facilitat creativa que aquest home. Ara estic fent una escultura inspirada en una pintura seva, i no hem puc deixar de pensar... Quin gran artista, quina visió.
Picasso explicava que tanta fam va patir en la seva joventut que va haver de cremar obres seves per escalfar-se. Per sort, desprès la cosa va anar millorant.
Cremar, no se però un dia vaig estar a St. Juan dels Horts, on Picasso va viure i treballar un temps, i allà corre el rumor que va tirar molts dibuixos a les escombraries. Llàstima que cap pagès de la zona va entendre que representaven aquests garbuixos.
Fins fa bastant poc no m’agradava massa la feina de Picasso, tot i que no hem deixava indiferent tampoc. Havia vist el documental, el miracle Picasso, i m’havia quedat en admiració davant de la facilitat creativa que aquest home. Ara estic fent una escultura inspirada en una pintura seva, i no hem puc deixar de pensar... Quin gran artista, quina visió.
martes, 21 de octubre de 2008
Wernher, Cristina, Barcelona
Aquest mati, com cada mati pujava les escales cap al “quarto de les maquines”, mirant distretament les pintures de l’escala encara mig adormit, cremant me els dits amb el cafè massa calent i afogant-me en els primers vapors de tabac. Hem fico a Messenger, i parlo una estona amb una bona amiga de Vic, que entre la conversa hem diu una cosa que hem fa reflexionar i hem porta finalment a fer aquesta entrada de blog.Bàsicament lo que hem diu es que des de fa un cert temps hem nota mes distant. I segurament te raó. I si ella ho rep això, segur que mes d’un ho ha rebut també.
Així que li he explicat que fa poc vaig coneixia una noia que es diu Cristina, que te una filla encantadora que es diu Maria. Viuen a Barcelona. Lo primer que hem diu es “ja t’està bé” referent a la distancia, perquè hem negava a tindre relacions a llarga distancia, però mira, la Cristina te alguna cosa que fa que les distancies deixen de ser importants. Es maca, culta, molt activa, generosa i carinyosa i per moments sembla que ens coneixem de tota la vida per la complicitat natural i la naturalitat que hi va ser des del primer dia.
Però tot això no seria res si no parlés de com hem fa sentir estan amb ella. Simplement còmoda i tranquil, lliure de ser jo mateix. Es una cosa molt maca, molt agradable, es un principi de una relació que demana a creixia, i segurament creixerà, amb tranquil•litat i serenitat, com ha de ser.
Es normal que en aquests principis d’una nova relació de parella hi hagi un moment on sembla que t’apartis una mica de la resta del mon, on fas de lo que t’està passant una cosa mes intima, privada. Com també es normal que desprès tot torna a una certa normalitat, compartint de nou, i crec que amb mes qualitat, una situació nova. Jo de això en tinc moltes ganes i arribarà quan hagi d’arribar.
En fi... nomes volia dir que no m’oblido de ningú, i espero que ningú s’oblidi de mi. Simplement, la disponibilitat de temps, i de retruc la disponibilitat a compartir a canviat una mica... Una abraçada a tots i totes, i molt bon dia.
lunes, 20 de octubre de 2008
una mica d'historia
La república catalana s'ha proclamat 4 cops en tota la història.El primer cop que va ser proclamada va ser el 17 de gener de 1641 per Pau Claris. Només va durar una setmana, ja que el 23 de gener del mateix any, el president de la Generalitat, Pau Claris, va fer un pacte de Vesallatge amb Lluís XIV, fent de Catalunya un comtat francès.
Aquesta proclamació va ser deguda als malestars de la població catalana amb l'exercit espanyol durant la guerra dels trenta anys.
El segon cop va ser proclamada el 1873 per Estanislau Figueres, president de la primera República Espanyola, que va proclamar de forma unilateral l'estat català.
El 14 d'abril de 1931, quan es va formar la II República Espanyola, Francesc Macià va proclamar la República Catalana dintre la Unió de Republiques Ibèriques. Però el 18 d'abril de 1931 es va reunir amb els ministres espanyols i van pactar, només la restauració de la Generalitat i un nou estatut.
L'últim cop que es va proclamar la República Catalana va ser el 6 de juny de 1934 per Lluís Companys. Va proclamar unilateralment l'Estat Republicà Català coincidint amb la Revolució d'Astúries. L'intent va ser ràpidament avortat pel Govern Espanyol. Lluís Companys va ser empresonat i el govern autonòmic dissolt.
domingo, 19 de octubre de 2008
sábado, 18 de octubre de 2008
.jpg)
Haider, enterrado con honores de jefe de Estado
Viena. (EFE).- El dirigente ultraderechista austríaco Jörg Haider, muerto el pasado sábado en un accidente de tráfico, será enterrado hoy en Carintia, el Estado federado de donde era gobernador desde 1999.
Los actos de hoy previos a la incineración y el entierro de las cenizas tienen carácter de funeral de Estado y contarán con la asistencia de las máximas autoridades del país alpino, entre ellos el presidente Heinz Fischer y el canciller Alfred Gusenbauer.
La anunciada presencia de líderes de la extrema derecha europea, como Jean-Marie Le Pen y el belga Flip Dewinter, no ha sido finalmente confirmada. Sí acudirán el líder de la Liga Norte Italiana, Umberto Bossi, y Saif al Gadafi, el hijo de Muamar al Gadafi, gran amigo de Haider.
También se espera que unas 30.000 personas asistan a los actos de despedida, que comenzarán a las 9 de la mañana con una ceremonia privada en la sede del Gobierno de Carintia y seguirán con un cortejo fúnebre hasta la Plaza Nueva de Klagenfurt, capital de la región, y un servicio religioso en la catedral.
Que voleu que us digui… un problema menys per Europa. Tots tindrien que anar boratxos a 140 km per hora en una carretera petita… El mon seria un lloc mes agradable
Los actos de hoy previos a la incineración y el entierro de las cenizas tienen carácter de funeral de Estado y contarán con la asistencia de las máximas autoridades del país alpino, entre ellos el presidente Heinz Fischer y el canciller Alfred Gusenbauer.
La anunciada presencia de líderes de la extrema derecha europea, como Jean-Marie Le Pen y el belga Flip Dewinter, no ha sido finalmente confirmada. Sí acudirán el líder de la Liga Norte Italiana, Umberto Bossi, y Saif al Gadafi, el hijo de Muamar al Gadafi, gran amigo de Haider.
También se espera que unas 30.000 personas asistan a los actos de despedida, que comenzarán a las 9 de la mañana con una ceremonia privada en la sede del Gobierno de Carintia y seguirán con un cortejo fúnebre hasta la Plaza Nueva de Klagenfurt, capital de la región, y un servicio religioso en la catedral.
Que voleu que us digui… un problema menys per Europa. Tots tindrien que anar boratxos a 140 km per hora en una carretera petita… El mon seria un lloc mes agradable
Calle de Aragón (fa dos dies)
"Era l’any 1953, un diumenge a les dues del migdia. El tramvia del Pont d’Inca circulava pel carrer d’Aragó en direcció a la Porta de Sant Antoni. Quan arribà al pas de nivell amb el tren de Santanyí, a l’altura del carrer del Prev. Rafael Barrera, per motius que desconeixem i que en aquell temps tampoc s’aclariren, el tramvia creuà les vies malgrat que les cadenes del guarda eren posades. Dissortadament, no tengué temps de travessar i fou violentament arrossegat pel tren de mercaderies que es dirigia a Santanyí.El tramvia fou arrossegat i destrossat; va quedar a uns 20 m del pas a nivell. La locomotora aconseguí aturar-se a uns 70 m del lloc de la col·lisió. Hi hagué molts ferits. La gent que circulava per la zona ajudà al transport dels ferits amb ambulàncies i cotxes particulars que s’oferiren per traslladar-los als hospitals. Gràcies a Déu, no hi hagué víctimes mortals. La notícia es publicà a tots els diaris."
Les meves noietes... les meves noietes no tenien son ahir a la nit, així que ens varem ficar tots tres sota la manta i varem mirar una peli tots junts, the sting, o traduït aquí com “el golpe”, amb Newman i Redford. M’encanta aquesta pel•lícula. A mitja pel•lícula les dues fieres estaven dormint i ja que tenia moltísima son, vaig apagar la tele, llum i espelma i jo també vaig començar a dormir. La veritat es que bona part de la nit va ser un intent de robar manta, passar fred i rebre cops de la Elyse, però tot sigui dit, quan hem vaig despertar definitivament, que devien de ser les 7, me les vaig estar mirant una bona estona pensant en la sort que tenia de tindre aquelles dues criatures tant guapes i tant humanes. Hem vaig aixecar per anar a la cuina i fer-me un cafè, una llista de les compres i el primer cigarret. Tindria que deixar de fumar... fumo massa i no es bo. A veure si aquest serà el gran propòsit del 2009. Les ganes hi son, falta la voluntat. Hauria de parlar amb la Emilià, a veure com ho ha fet, però tot sigui dit, ella tirava dos dies amb un paquet, m’entres que jo mes aviat hem tiraria dos paquets en un dia. L’adició no es la mateixa. Si no hi ha res de nou, el cap de setmana que ve aniré a Madrid, molt il•lusionat tot i que hem fa vergonya dir-ho, però fa 19 anys que visc aquí i encara no conec Madrid. No pot ser això! Quan estava casat, segons la meva dona que era molt catalanista, allà vivia el diable, o poc menys, així que era descartat anar cap allà. I desprès del divorci, vaig tindre una bona oportunitat per anar-hi, però no va poder ser tampoc. Vaig anar finalment a Paris, Londres dos cops, Basel, Venecia, pero Madrid... impossible. Hi ha destins que semblen prohibits per moments. Un altre destí com el de Madrid es Roma. Hi vaig estar de molt petit, i jo que soc un apassionat de l’historia de Roma, en tots aquests anys nomes m’hi vaig poder apropar un cop mes, quedant me a uns 100 km. 2009 serà llatí... espero!
Aquest cap de setmana, cap de setmana canalla, ple d’activitats, coses per fer i una trobada que possiblement comentaré la setmana que ve. Sobre la marxa, com tot i com sempre....
Un molt bon inici de cap de setmana a qui m’estigui llegint i una abraçada per tots i totes.
viernes, 17 de octubre de 2008
El cafè de les paraules i Joe el lampista
Washington. (EFE).- El diario The New York Times puso hoy en tela de juicio a "Joe el fontanero", un personaje que el miércoles saltó a la fama en el tercer y último debate entre los candidatos presidenciales estadounidenses Barack Obama y John McCain.El republicano McCain sacó al fontanero a relucir poco después del arranque del debate en la Universidad Hofstra (Nueva York), para explicar cómo, en su opinión, el plan tributario de su rival demócrata, perjudicaría al ciudadano de a pie.
A partir de entonces, "Joe el fontanero" se convirtió en la gran figura de las elecciones convirtiéndose en una especie de héroe de los republicanos como detractor de la presunta intención de Obama de aumentar los impuestos.
Según el candidato republicano, "Joe el fontanero" (que en realidad se llama Joe Wurzelbacher) nunca podrá hacer realidad sus sueños si Obama llega a la presidencia.
Pero, según dijo el diario en su versión de Internet, «Joe el fontanero» no es tal por cuanto no tiene licencia, no está afiliado al sindicato y ni siquiera siguió un curso para ejercer el oficio.
Según dijo "Joe el fontanero" en una conversación con Obama, en Toledo (Ohio) su sueño es comprar su negocio pero teme que una administración demócrata le suba tanto los impuestos que su pequeña empresa sea inviable.
Pero "Joe el fontanero" tampoco sería demócrata por cuanto en las elecciones primarias del estado de Ohio acudió a votar como republicano, según el diario.
Cuando McCain le mencionó al personaje durante el debate, Obama prometió, mirando fijamente a la cámara, que no subiría los impuestos a Joe ni al resto de "Joes" del país siempre y cuando no ganen más de 250.000 dólares al año.
Pero la premisa de los impuestos parecería no tener fundamentos porque además de no ser un fontanero calificado, Wurzelbacher no ha cumplido fielmente con sus tributos al erario nacional, según el diario.
"Está jugando con el mundo", señaló al diario Thomas Joseph, un miembro del sindicato de fontaneros de Toledo que confirmó que Wurzelbacher no tiene licencia.
"Todos los contratistas tienen licencia y él no la tiene ni como fontanero ni como contratista. Tampoco ha presentado una solicitud para el trabajo", señaló.
Font de lavanguardia.es
jueves, 16 de octubre de 2008
miércoles, 15 de octubre de 2008
Rosa i el pijama de ratlles
Fa una setmana la Rosa va anar a veure la pel•lícula del nen del pijama de ratlla, i com a exercici li vaig demanar de documentar-se i escriure un article sobre la pel•lícula i el context històric on se situa l’acció, i treure alguna conclusió. Aixi que durant dies a estat treballant a ratets en una redacció, on jo m’he limitat en guiar-la una mica, corregir algunes coses, i poca cosa mes. La veritat es que tot i que al final a sortit una cosa llarguíssima, ho trobo un treball molt ben fet, i he pensat en penjar-ho en el blog. Bona lectura....
Entre 1933 i 1945 alemanya va estar sota el regim nazi liderat per Adolf Hitler. El nazisme va néixer en els anys 20 com una reacció al deteriorament econòmic, social i morral que es vivia en alemanya en la post guerra de la primera guerra mundial i de les conseqüències de la firma del tractat de versallès.
Al 1933 el partit NSDAP(els nazis) va guanyar les eleccions i Adolf Hitler va ser anomenat Canceller de alemanya. Va modificar de tal manera les lleis de aquest país que ben aviat alemanya es va trobar amb un sol partit, una sola llei i una sola idea. S’ havia convertit en una dictadura.
Al 1936 es van promulgar les lleis de Nuremberg que restringien els drets dels jueus, considerats per els nazis com el gran enemic de la pàtria.
En 1942 es va idear la “solució final” que preveia l’ extermini complet dels jueus d’alemanya i de tots els territoris ocupats per alemanya.
La pel•lícula “el nen del pijama de ratlles” s’ ha situa, precisament en aquell any, 1942. En una plaça de Berlín, hi han quatre nens d’ uns 8 anys tots quatre, jugant a jocs de guerra. El Bruno un dels nens i protagonista de l’historia, es despedeix del altres nens i entra a casa seva, una mansió de cinc pisos, molt ben equipada, amb majordoms i moltes comoditats. Els seus pares l’ hi volien donar dues noticies importants. La primera, era que el seu pare havia accedit a un càrrec més alt que l’ actual. El seu pare, formava part de les unitats SS. Las SS van néixer al 1925, com a guàrdia personal de Adolf Hitler. Entre 1929 i 1945 las SS van augmentar molt, i es va convertir en la forca política militar mes poderosa de l’alemanya nazi, un estat dins de l’estat. Sota les ordres directes de Hitler i el seu “fidel” Himmler
Als membres dels SS es consideraven soldats extraordinaris, la élite del nazisme. Per formar-ne part tenies que demostrar la teva pertinència racial, ària, i tindre un mínim d’ altura, i altres exigències físiques. Eren els més adoctrinats del regim, els més fanàtics. Feien la feina bruta a les zones ocupades i eren les tropes més ben equipades en les zones de guerra.
Per que el partit nazi mantingues el poder, se li va cedir a la SS la autoritat de promoure SD (Servei d’ intel•ligència y seguritat) i la GESTAPO, la policia secreta de l’ estat nazi. Això va fer que la SS es mogués per sobre de la llei. Les SS van ser les responsables del manteniment i funcionament dels camps de concentració.
El pare de Bruno formava part de la unitat calaveres que estava especialitzada en la guardià i funcionament de camps de presoners, concentració i extermini. Els camps d’ extermini eren llocs destinats exclusivament a l’ extermini dels jueus, ètnies minoritàries i opositors al regim nazi.
El funcionament era el següent: un tren de mercaderies, entrava dins del camp on el seu “carregament” de persones, eren descarregats a gran velocitat. Totes aquelles persones passaven per uns metges “de selecció” que decidien qui rebria un “tractament especial” o serviria per les tasques de bon funcionament del “tractament especial” dins el camp.
Els seleccionats per el tractament especial eren portats ràpidament en una mena de embut que portava cap a un vestidor, on es tenien que desvestir, els hi pelaven el cap i els acabaven de treure totes les seves pertinences. D’ allà eren conduits a tota pressa dins d’ una càmera “dutxa” per “desinfecció” on eren enverinats amb un gas anomenat “zyklon B”.En quan els altres, triats per el treball, la seva tasca era ajudar les víctimes a arribar fins a la mort, recollir i organitzar totes les pertinences, treure els cadàvers de les càmeres de gas i portar-los al crematori, on eren cremats amb forns especialment fabricats a aquest fi.
El pare d’ en Bruno es convertia en comandant del camp d’ extermini d’ Auswitch, el més gran de tots els camps d’ extermini, la fabrica.
Això obligaria a en Bruno a traslladar-se a proximitat del camp. La primera impressió per la seva germana, de 12 anys, Greta, va ser bona. En canvi per en Bruno, o trobava desagradable, perquè no hi havia gaires amics per jugar.Es van traslladar, desprès d’ una festa, on estaven invitats els dignitaris del regim. Quan va arribar a la seva nova habitació, on hi havia una petita finestra, l’ única que hi havia per la part de darrera la casa, en Bruno va observa per els foradets va una “granja” on tots els grangers portaven curiosament un pijama de ratlles.
La família d’ en Bruno, tenien un esclau, que pelava les patates. Un dia en Bruno es va fer mal en el gronxador, i es va obrir el genoll. L’ esclau el va curar, i així en Bruno va descobrir que l’ esclau no era pela patates, sino, metge. Ell no entenia perquè un metge es volia transformar en un pela patates i no sàvia que quan un jueu entrava dins un camp de concentració, deixava el seu ofici, i tots els coneixements de banda, ja que no els podia fer servir. De fet, un jueu quan entrava en un camp de concentració passava a ser una cosa, sense drets, sense vida pròpia, sense pensament, sense anima, simplement una cosa.
Com que en Bruno era un nen molt curiós, un dia va passar a traves d’ una finestreta que hi havia en un traster a la part del darrere de la casa. Desprès de passar un bosc, es va trobar davant del filat del camp d’ exterminí del seu pare i un nen darrere sentat a l’altre banda de la balla, amb el pijama de ratlles. El nen li va dir que es deia Smhuel, i en Bruno li va contestar que no havia sentit mai aquest nom. Així dons, cada dia en Bruno es va anar escapant per veure el seu amic, i ell anava aprenent la diferencia que hi havia entre la historia que l’ hi anava explicant el seu professor particular i la historia d’ Smhuel.
Un dia, quan la mare d’ en Bruno, va arribar a casa seva, un soldat l’ hi va comentar que encara feien més pudor quan es cremaven, que de vius, mirant en direcció del fum que s’ escapava de les xemeneies. Ella va començar a discutir amb el seu marit, fins arribar un punt en que va decidir canviar-se de casa, perquè el seu marit no era capaç de apartar la seva família de les seves activitats “professionals”. De m’entres, el pare d’ en Smhuel va desaparèixer sobtadament, i els dos nens van quedar que en Bruno entraria dins el camp per trobar-lo. Així que un dia en Bruno va agafar eines, per fer un túnel, i passar dins el camp, mentre l’ Smhuel l’ hi havia portat un pijama de ratlles i un gorro per tapar li el cabell. Els dos anaven explorant el camp, com si es tractes d’ una gran aventura, i quan van arribar al barracó del Smhuel, per desgracia, van coincidir en el precís moment que es va ordenar que el barracó es buides per un “tractament especial”. Quan la seva mare s’ en va adonar de que en Bruno havia desaparegut, en Bruno i en Smhuel, estaven amb les mans agafades, al mig de la multitud, m’entres es dirigien a fer la “dutxa”. Les ultimes imatges, de la pel•lícula, ens mostren, de manera mig encoberta i amb sensibilitat el final dels ocupants de les sales de dutxes, fent un pla llarg sobre la porta que donava excés a elles.
Valoració personal de la pel•licula
Massa petita la sala per ella... Propaganda de criatures al principi? Qualsevol podria haver dit “m’ he equivocat de sala”, però no, allà estava el títol, “el nen amb el pijama de ratlles”. Em vaig acomodar, i a observar tots els detalls de la pel•lícula, fil per randa. Els decorats, i la presentació dels personatges, estava molt ben feta. La historia, en si, crec que va captar el cor, de la majoria de gent. No vaig apartar la mirada de la pantalla fins que va acabar, i no vaig poder veure el rostre de la gent que m’ envoltava, però, quan es va acabar, al cap d’ una estona de haver-me quedat clavada al seient, vaig ser la primera en reaccionar. Quan ja estava al mig de la escala, em vaig girar per aprofitar el moment. La majoria d’ avies, estaven amb la cara trista, que els hi saltava alguna més que una altre llagrimeta i a la parella que tenia al davant, s’ estaven mirant i plorant, preguntant-se que farien si peses això. Però una mirada em va sobtar. Era indefinida, freda i indiferent. Semblava com si agües tingut una mala experiència en el passat. La mirada venia d’una dona d’una 80 anys...
Bé en definitiva: molt bona la pel•lícula per reflexionar i aprendre coses. Són d’ aquelles pel•lícules, que en el seu moment son famoses i més endavant serveixen per donar classes a un institut.
martes, 14 de octubre de 2008
John Berger
“Los amantes incorporan el mundo entero a su totalidad. Todas las imágenes clásicas de la poesía amorosa lo confirman. El río, el bosque, el cielo, los minerales de la tierra, el gusano de seda, las estrellas, la rana, el búho, la luna, demuestran el amor del poeta. La poesía expresa la aspiración a esa correspondencia, pero es la pasión la que la crea. La pasión aspira a incluir el mundo entero en el acto de amar. El hecho de querer hacer el amor en el mar, volando por el cielo, en esta ciudad, en aquel campo, sobre la arena, entre las hojas caídas, con sal, con aceite, con frutas, en la nieve, etc., no significa que se precisen nuevos estímulos, sino que expresa una verdad que es inseparable de la pasión. La totalidad de los amantes se extiende, de manera diferente, a fin de incluir el mundo social. Todos los actos, cuando son voluntarios, se llevan a cabo en nombre de la persona amada. Lo que el amante cambia entonces en el mundo es una expresión de su pasión.
(...)
La totalidad de la pasión oprime (o socava) al mundo. Los amantes se aman con el mundo. (Al igual se podría decir que con todo su corazón o con sus caricias.) El mundo es la forma de su pasión, y todos los sucesos que experimentan o imaginan constituyen la iconografía de su pasión. Por eso la pasión está dispuesta a arriesgar la vida. Se diría que la vida es tan sólo la forma de la pasión. "
2,5 bilions
Europa, es a dir els nostres governs es gastaran 2,5 bilions d’euros en avals per salvar banc que durant un any a mi per exemple m’han estat dient que no era solvent, ni per tindre una targeta visa! Tot sigui dit, el meu cas es una mica especial també....En fi, 2,5 bilions, o dit d’un altre manera, cada europeu esta avalant un banc ficant una 90.000 de les antigues pesetas. Lo pitjor es que a cap govern de aquests que han nacionalitzat un dels seus banc, i ara penso bàsicament en UK, s’ha plantejat formar part del consell d’administració dels bancs nacionalitzats. Increïble. Ahir la borsa va pujar una barbaritat, un rebot tècnic mes que un altre cosa. I perquè? Pues, l’excusa era que els banc podrien seguir deixar-nos diners, prestar-nos diners i cobrar interessos, sent nosaltres mateixos els avaladors dels bancs que ens deixen els nostres propis diner... el mon al reves!
Pisaro, Emilio Pizarro, quan hi va haver tota aquella historia de ENDESA fa un any, tot aquella especulació (a crèdit) al voltant de l’elèctrica, va ser “finiquitat” amb una prima de 15 milions d’euros (pensem hi cada vegada que rebem una factura endesa). Ara seu en el congres de diputats. Una bona referència per entendre millor que colons passa últimament. Al final trobaríem a faltar el comunisme de Marx i Engel
lunes, 13 de octubre de 2008
Coses i Moments
Coses i moments, el meu blog va néixer com una curiositat meva de veure com funcionava un blog i a anat evolucionant ràpidament en una manera de compartir les meves coses de forma no tant directe o personal com seria una conversa, una trucada, o un correu, mes obert a tots, no entrant en detalls tot i que també hi han entrades força personals, per qui sap llegir entre línees, o qui hem coneix mes personalment. Es també una manera de compartir coses que descobreixo o que hem fan descobrir, com ara algun fotògraf, un pintor, una idea. Es una manera molt fàcil i directe de compartir coses o pensaments amb altres de forma generosa i oberta. Moltes entrades tenen el seu origen en converses o intercanvis de correu o vivències amb terces, i l’únic que faig es transmetre en un escrit lo que m’ha aportat aquella persona, o com jo ho he rebut. Altres entrades son d’articles, llibres o mes coses que he llegit i que per una rao o un altre m’han interessat, agradat o emocionat, i que no m’he pogut resistir en copiar part o en la seva totalitat cap al meu blog. Que hem perdonin els que descobreixin que un escrit seu esta en el meu blog, i espero que se sentint afalagats. Coses i moments intenta ser un blog molt variat i espero que prou interessant, simplement perquè soc una persona molt oberta a aprendre, viure, “robar”, experimentar i emocionar-me amb coses noves i coses que no ho son, però que son maques i interessants i sobre tot quan això passa, lo mes natural de mon per mi es poder compartir-les amb d’altres de la manera mes maca i sana possible. Tot plegat es aquella roda tant guapa del donar i rebre. Espero que qui hem seguirà llegint seguirà gaudint de aquella idea i fent la seva si ho desitja, aportant coses noves i fent que coses i moments es transformi cada vegada mes en una eina mes per interactuar directe o indirectament amb mi i amb els altres. Molt bon dia a tots i totes
domingo, 12 de octubre de 2008
Sebastiao Salgado
"Esto es parte de mi vida. Todo lo importante me ha ocurrido mientras hacía estos viajes. ¿Qué he aprendido? He conocido el poder de la dignidad. Es un poder tan fuerte que tengo esperanzas de que acabe con la miseria, con las guerras, con la injusticia que sufre toda esta gente" 
Stickney
La càmera HiRISE a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, va enregistrar aquesta magnifica imatge de la lluna de Mart, Fobos el passat dia 23 de març d’aquest any. La observació del conjunt del satèl·lit es va fer des d’una distància de 6.800 quilòmetres, la qual cosa va proporcionar un detall en la seva superfície de 6,8 metres per píxel. Una altre imatge capturada a només 5.800 quilòmetres de distància, augmentava la resolució fins als 5,8 metres per píxel.Les dues imatges, es van capturar en un interval de 10 minuts, per aquest motiu mostren gairebé els mateixos detalls superficials, encara que des d’un angle diferent. Per aquest motiu, és va pode combinar les dues imatges per generar una imatge estèreo.
La característica geològica més important d’aquesta imatge, és el cràter meteòric Stickney, que amb els seus 9 quilòmetres de grandària, és el més gran del satèl·lit. També podem apreciar una sèrie de traces que surten d’aquest cràter. Encara que sembla que aquests solcs surten radialment del cràter Stickney, els estudis previs indiquen que tenen un punt d’origen diferent.
Les estructures lineals d’aquest cràter, així com d’altres cràters, són esllavissades formades per material que cau al interior degut a la seva gravetat, encara que molt dèbil (la graveta de Fobos , es de 1/1000 la de la Terra).
viernes, 10 de octubre de 2008
lateralitat creuada.....
Hola, em dic Dolors i he quedat sorpresa d' aquests mestres que intenten averiguar i es preocupen de que va el tema de lateralitat i que es pregunten si ho han de comunicar als pares. La meva resposta és si i a més sense cap dubte, millor prevenir. Us explico, tinc un fill amb diagnostic de lateralitat que ningú no va detectar i ara crec que a l' escola ho podien haver fet. Un dia el meu fill es va presentar a casa fent un tic (pampalluges amb els ulls) que cada dia ho feia més, ens va deixar intranquils i el varem portar a l' optometrista, aquest entre altres coses va diagnositicar aquesta lateralitat i la varem començar a tractar, durant sis mesos, el nen va deixar de fer pampallugues i tenia els ulls estimulats al 100% però segueix creuat, recordeu que la lateralitat porta afegit al pacient, baixa autoestima, stres, depresió i això ho pateix el pacient i els del voltant, a partir d' aquest panorama el varem porta a realitzar el mètode tomatis per desbloquejar el nen i tractar-ho a través de l' oida. No ha servit de res. En aquest moments i per falta de coneixament del tema i que tothom s' atraveix a tractar-ho psicòlegs, logopedes, optometristes, neuròlegs,.... sense dominar-ho ens quedem a mitges, ningú acaba de tr! obar el focus i anem perduts, perdem temps i diners i ara ja estem amb la desesperació. El meu fill de 10 anys i francament ara està patint molt a l' escola. Per cert una nota a tenir en compte es que solen ser nens que van molt bé amb matemàtiques.El meu fill és un crak amb mates però lent amb lectura (61pm) i una lletra i ortografia nefasta.Tot el que poguen averiguar, especialistes,,etc per a nosaltres serà una gran ajuda si ens ho comuniqueu. Som de Vic.però sobretoto Srs. comuniqueu allò que creieu que no va a l' hora, jo ho hagués agraït, és un problema més greu del que la majoria de gent pensa i a nosaltres l' escola no ens ha ajudat gents i el meu fill ja està enfonsat i no és cap solució canviar d' escola o el potencial intelectual i és només que està adormit. Una abraçada"Ahir li van diagnosticar a la meva filla 7 anys, jo no sóc cap experta però no és tant greu, el que si que és molt greu és no detectar-ho. Sobre la pregunta avisar als pares crec que el més convenient es que el pares ho sàpiguen i puguin treballar amb el fill, perquè segons em van explicar ahir en 5 mesos ho poden solucionar segons el cas. Tractament:
A l’escola li han de posar un paper en blanc per anar seguint les línies de lectura. ( temporalment)
Les sumes li han de posar en vertical no en horitzontal
A casa , cada dia hem de fer uns exercicis durant 15 o 20 minuts.
El que mes contenta em deixa és que tot això és temporal i si ho fem bé en poc temps ho haurem corregit i fer els deures, llegir o qualsevol altre cosa no serà tan feixuc. "
http://diarimef.blogspot.com/2007/09/la-lateralitat-creuada-s-un-problema.html
I mes en le mateix blog, pensant en S, i el 20% mes de families amb el mateix problema
Menja't la figa
No sempre tinc temps, ni sempre en tinc ganes, però a vegades hem perdo en la lectura d’un blog que trobo francament ben fet, i que es diu Diari del absurd (http://absurddiari.blogspot.com/). I començo a llegir una entrada del 24 de setembre, i no hem puc resistir en copiar-ne una part….“La beguda més popular de les festes de Santa Tecla de Tarragona és la “mamadeta”, una barreja de Chartreuse groc, Chartreuse verd i granissat de llimona. Pels que ho vulguin creure s'explica que quan el brebatge encara no tenia nom, un home va entrar a una gelateria de la plaça del Rei i veient com de formosa era dama que atenia el local li va demanar una mamadeta. La noia es va fer l'orni i li va servir un granissat de llimona batejat amb Chartreuse, un licor d'herbes que té molta predicació a la capital tarragonina pel fet que, entre el 1903 i el 1921, l'elaboraven els cartoixans a la seva fàbrica de la plaça dels Infants.
I si als tarragonins gaudeixen amb la “mamadeta”, els empordanesos pugen al cel menjant la figa. La campanya gastronòmica, que ara celebra la seva quarta edició, es diu exactament “Menja't la figa” i hi participen catorze restaurants de l'Alt Empordà que volen promoure la tradició d'incloure aquesta fruita – sobretot la gustosa varietat coll de dama negra- en l'elaboració de propostes gastronòmiques com Torrada de figa i botifarra d'ou, Quiche de figues i formatge i Brandada d'arengada i figues.”
Segur que remenant una mica en la cultura popular i altres tradicions trobaríem molts mes exemples de aquest estil.
Bon cap de setmana a tots i totes. Jo penso descansar dos o tres dies de blog.
P.D. Per cert, la foto es de Creps de Figa, aquí teniu la recepta:
Ingredients:
• 250ml de llet
• 125g de farina
• 1 culleradeta de mantega
• 1 pessic de sal
• Figues
Barrejar amb el túrmix tots els ingredients i deixar-ho reposar ½ hora. Coure les creps ben fines en una paella antiadherent untada amb una mica de mantega. Pelar les figues, tallar-les a rodanxes i farcir les crepes. Decorar el plat amb una mica de nata muntada.
• 250ml de llet
• 125g de farina
• 50g de sucre
• 2 ous• 1 culleradeta de mantega
• 1 pessic de sal
• Figues
Preparació:
Barrejar amb el túrmix tots els ingredients i deixar-ho reposar ½ hora. Coure les creps ben fines en una paella antiadherent untada amb una mica de mantega. Pelar les figues, tallar-les a rodanxes i farcir les crepes. Decorar el plat amb una mica de nata muntada.
jueves, 9 de octubre de 2008
hiperrealista
"En aquest àmbit destacarem l’espanyol Antonio López García, el qual fou iniciat pel seu oncle, el pintor Antonio López Torres. El 1949 es va traslladar a Madrid per ingressar a la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando on es va formar. Entre totes les seves obres ens crida l’atenció la Gran Vía ja que es distingeix de les altres, no apareix cap cotxe, cap vianant, sol i trobem les calçades i les voreres buides; l’arquitectura i l’espai del carrer intencificat per l’energia de les senyalitzacions de trànsit, són protagonistes absoluts d’un paisatge urbà hiperrealista."
Suscribirse a:
Entradas (Atom)